Love will tear us apart...

Jo havia tingut una nòvia del Baix. M’havia passat moltes hores a la platja, amb ella, mirant els avions platejats. Tot sovint, quan penso en ella, només sento El último de la fila.

Però, sincerament, quan penso en ella només ploro. No hi ha res més, només llàgrimes. I moltes mentides.

No he entés mai com mai va saber que jo era un puto ionqui. Ella sempre m’havia agradat molt, i ho feia tot i em feia de tot per ser amb ella. Però jo era bassura, i ella era tan inocent... "y ahora que ya no estás aquí me voy consumiendo..."

No li hauria pogut fer entendre mai el que sentia cada cop que m’enclavava l’agulla a la meva pell i m’injectava. No li hauria pogut fer entendre mai que jo era com aquells desgraciats que vèiem deambulant pels laterals de la ronda mentre l’acompanyava a casa dels seus pares al volant del meu Golf GTI.

Finalment ho vam deixar. No n’he sapigut res més. Però hi penso, cada cop que m’estrenyo la goma sobre el braç i m’enclavo l’agulla. Balbucello la meva adreça al taxista, que em mira amb menyspreu. Llavors ja sóc un cos inerme. I veig passar, sòlids, els semàfors, verds, àmbars, vermells…

Avui vinc d’una festa on les noies sacsejaven els seus cossos en una penombra deliciosa. S’apropaven, i sentia els seus pits sobre el meu braç tatuat.

Però jo venia de sentir un reportatge sobre els Joy Division, i no em podia treure la cançó del cap, Love will tear us apart…

M’imaginava escanyant les filles del Zapatero, cridant-les imbècils, mentre el meu cap esdevenia enorme, amplificat. Quan ella m’ha fet tornar a la festa, tocant-me l’entrecuix, dipositant la seva mà al meu paquet absent…. he començat a ressetejar-me. Però no podia. La seva alenada i els seus pits sobre meu ni tan sols eren ficció. Ni tan sols quan m’ha besat hi he estat.

Estava col·locat, massa col·locat, totalment col·locat, damunt la música. I la música no era la que sentia. La música, un cop més, prenia formes estranyes. Tots pensaven que anava massa borratxo per a fer-me una ratlla. Per això no han trobat estrany que marxés.

He pensat en vosaltres, que escriuria un post, mentre el taxi devorava els semàfors de la Gran Via. No he sentit res del que em deia el taxista, jo només tenia al cap Joy Division.

He esgrimit un estúpid somriure depravat, babós, incapaç, pensant en les platges de Gavà, en els avions, en ella, i en una agulla, com de tatuatge.

Love Will Tear Us Apart, obsesivament.