Insomni

Quan vaig venir-hi a viure les gavines no havien passat del campanar cilíndric de l’església del barri. Jo estenia la roba i sèia a la fresca de la terrassa, com fèien la resta de veïns d’àtics de la zona.

Va ser un dia estrany que em vaig despertar irritadament. No era estiu, i dormia amb les finestres tancades. Però un so cruel, dur, repetitiu, s’havia anat incrustant al meu cervell somnolent fins desvetllar-me.

Aquell dia, hores més tard, en sonar el despertador, ho vaig recordar com un malson. Però l’endemà, en anar a regar les bogambilles, vaig veure un rastre d’excrements que s’enfilaven fins l’antena.

Algú em va dir que les gavines eren animals de costums, i que retenien aquells espais on s’havien trobat bé.

A partir d'aquella nit la meva son va esdevenir feble, inquieta, com esperant una confirmació de la situació. I em vaig tornar estranyament irascible. Jo ho atribuïa a no dormir bé. La Quina, una noia preciosa que sempre em somrèia contenta d’entendre el meu català quan anava a esmorzar, va adoptar una mena de posat distant, de croissant sense banyes.

Quan arribava a casa em trèia el traje i pujava a la teulada. Vaig aprendre a distingir la seva presència d’una manera malaltissa. De lluny, algun cop, crec que vaig saludar algun veí que intuïa en tasques similars de sapador, d’explorador de rastres de gavines.

Al capvespre, ja quan el sol de la primavera s’esmunyia pel Tibidabo, jo em quedava embadalit observant el campanar, aquella frontera franquejada, aquella frontera perduda. Vaig pensar que la meva presència les espantaria. I em vaig instal·lar una hamaca, a la que sistemàticament m’adormia jugant a la play-station. Llavors, ja tard, i amb l’esquena com una porteria de futbol, em fotia al llit.

Algun dia m’havia despertat massa tard, és a dir, massa d’hora, clarejant. Llavors les vèia allà, davant meu, desafiants, sobre l’antena i sobre la teulada. Semblava que giraven els seus becs cap a mi, fins i tot que em miraven, en una barreja de superioritat i menyspreu.

Amb en Ximo havíem jugat molt, de petits, al poble. Eren aquells llargs estius, quan al poble no hi havia piscina i ens n’anàvem a banyar a les basses. A l’hora de berenar sortíem amb la nostra capsa de soldadets, i cada tarda improvisàvem noves batalles. Més tard -ell ja estava casat- em va convidar a caçar senglars. Ho fèia sense permís, però com que es coneixia molt bé tot lo terme, jo no patia. I no portem gossos?… No, rèia burlesc, mentre assenyalava rastres sobre el terreny. Seguíem rastres impossibles serra amunt o serra avall, i ens quedàvem tota la nit entre les oliveres, a la vora de les vinyes. Tenia com un sentit que l’indicava com es mourien les bèsties.

No era estrany, després d’unes hores allà quiets, que mig m’adormís. Llavors, els bons dies, em despertava amb un cop de colze mentre assenyalava, davant nostre, els senglars. Jo no em movia, no fèia cap mena de soroll, res, ni respirava. Els senglars estaven allà al davant, molt aprop, semblava mentida que no ens haguessin flairat. I… pum! Sempre un únic tret, xiscles de senglar, corregudes… i una bèstia enorme que esbufegava, allà, davant nostre, incrèdula… i quèia, fins i tot de vegades com agenollant-se.

Vaig recordar aquestes escenes mentre m’estava a l’hamaca aguantant la mirada a aquelles bèsties sorolloses i desafiants que ocupaven la meva teulada, des de l’antena.

El cap de setmana següent me’n vaig anar cap al poble de la meva àvia, a Lleida. Recordava que entre les coses de la família que en l’oblit romanien com una herència jacent, hi havia una escopeta del meu oncle-avi. Potser feia 3 anys que cap de nosaltres havia franquejat la porta de fusta amb aquell perlet en forma de mà amb anell. Les enormes lloses de pedra de l’entrada eren tan humides que relliscaven. Vaig mirar cap al sostre, buscant aquell niu d’orenetes que sempre hi havia hagut, arraserat sota la viga de fusta, i que em remetia a estius molt llunyans, quan la porta de l’entrada era sempre oberta, i la meva àvia i les seves germanes i veïnes esperaven que “els hòmens” tornessin del camp, encara amb el carro de rodes enormes, de fusta. No sé perquè aquesta és l’escena que més associo al poble de Lleida: el carro de rodes enormes i el “macho” trepitjant sorollosament les lloses de pedra, mentre el meu oncle-avi el conduïa cap a la quadra, al llarg d’un passadís fosc que a mi em provocava autèntic pànic.

Embolicada curosament amb draps, i dins una funda rústica, la vaig trobar. Dalt del prestatge de l’armari encara vaig trobar una capseta amb cartutxos. Vaig tornar a l’entrada, vaig obrir de bat a bat les portes, vaig entrar el cotxe i vaig guardar-hi l’escopeta.

Aquella nit, a BCN, vaig sortir al terrat ple de determinació. Com cada dia des de feia mesos vaig jeure a l’hamaca, mentre amb la mà esquerra aguantava el canó de l’escopeta que havia estat netejant curosament. I no vaig aclucar l’ull. Estava en tensió. Vaig anar repassant tots els sons del carrer. El bar recollint les taules de la terrassa. Els camions de la brossa. Els últims noctàmbuls. I finalment va aparèixer. Desafiant com sempre. Amb aquella indiferència de superioritat que tant m’enervava. La vaig veure arribar així, amb les ales desplegades, i tant d’aprop… era enorme. Vaig baixar molt lentament de l’hamaca… però va enlairar-se.

Llavors em vaig quedar arraulit a la punta de la terrassa. I va tornar. Vaig aixecar lentament l’escopeta, la vaig acostar a l’espatlla, vaig apuntar al cap, més concretament al bec, i vaig prémer el gatell. El so va ser horrorós. Vaig pensar que hauria despertat tota la ciutat.

Hi he pensat molt, en tot això, avui, ho he repassat mentalment moltes vegades, mentre aguantava l’escala a l’operador de Canal Satélite que ha vingut a reparar l’antena i no s’explicava el que havia passat. “Habrán sido los okupas de esa casa de ahí al lado”, m’ha dit, mentre jo feia que sí, que segurament…