Felicitat vs cervells emmidonats

Després d’aquest llarg hivern vam tornar pel poble. La terra està reclamant a crits ser lliure. Després d’aquest hivern sever i plujós, i d’aquesta primavera fantàstica, els camps són una autèntica delícia. El secà és molt agraït, i l’abundància de pluges de l’hivern ens ha dut aquesta primavera que arriba de la mà de tots els verds. Des de la falda de la carretera i els camins els camps de vinya i d’ametllers estenen els seus verds tan tendres fins a la muntanya, entre oliveres i pinars. I la muntanya, la serra, llueix esplèndida, com una autèntica deessa que protegeix la vall.

Sopars amb els amics, i copes a Lo Garito. Dissabte vam fer una petita excursió amb uns amics de Flix i d’Alcanar per alguns indrets de la Batalla de l’Ebre… Des de l’ermita de Santa Magdalena, enclavada al bell mig de la Serra de Pàndols, vam poder veure els cims nevats del Pirineu. Quan passa això, quan des de les muntanyes de la Terra Alta pots veure els cims nevats del Pirineu sents com una corrent elèctrica d’amor per la terra, per aquest país nostre que et porta a un estat d’eufòria difícilment comparable.

Excepte, és clar, que dissabte a la nit jugui el Barça al Bernabeu i passi el que va passar. Mai abans no havíem vist res semblant. Absolutament increïble. Una autèntica bogeria. La victòria del Barça per 2-6 al Bernabeu ens ha sumit en un estat de felicitat impensable. Quin recital! Quin resultat! Veure en Puyol besant la senyera de capità. Veure aquell joc, de la mà de 6 jugadors formats a la Masia. Veure aquell Henry fent aquells dos gols prodigiosos, o en Messi… i finalment el gran Gerard Piqué. Oh, Deú meu! I tenir un entrenador com en Guardiola, i un president com en Laporta, que tots dos et transmeten aquest legítim orgull de catalanitat, de coses ben fetes. Uf! Què gran… què gran!

Així estava, en aquest llimb, quan diumenge arribàvem a BCN a un dinar familiar, i em truca en Ròdia, que acabava de fer un banyet a les platges d'aigües turquesa de Mitjorn i estava davant d'una paella a can Pelayo. Era la prova fefaent de que sempre pots aspirar a anar una mica més enllà, je je je

Després, és clar, tenim al gran Joan Carretero i a tot el que està passant al voltant de Reagrupament. Què gran, companys, què gran!!!!

L’entrevista de diumenge a l’Avui de Joan Carretero és per a emmarcar-la, per a retallar les fulles, enganxar-les bé i posar-hi un marc i un vidre que les protegeixi… i tenir-les al despatx o al menjador de casa. Joan: chapeau! Quan ja ens pensàvem que no es podia ni calia dir res més que allò que havia dit a l’article de l’Avui… va i ens trobem aquesta entrevista irrepetible, absolutament singular, absolutament clau.

Totes les respostes són una autèntica declaració programàtica. Però no és això el més important. L’important, allò realment important, és que totes les respostes són creïbles. I això, avui en dia, no passa amb gairebé ningú. A Reagrupament tenim la sort de comptar amb un líder creïble, que quan parla mesura les paraules, sap el que diu i perquè ho diu, i és creïble.

Ho diu molt bé en Joan Carretero a l’entrevista a l’Avui: “hem de dinamitar el mapa polític català”. És això, és justament això. Ara tenim una oportunitat d’or, espectacular, d’acabar amb tots els mals d’aquest antic règim que patim, i que té la seva principal manifestació en el patètic panorama polític. Foc nou!

La direcció d’Esquerra, per tota ocurrència, només s’ha mogut en dos eixos unineoronals: per una banda la comèdia aquesta del centre-dreta o la dreta independentista (uuuhh! La dreeeta! Alerta! Amagueu els nens!!!!). I l’altre gran argument, que si això és un nou PI, que si això acaba a Convergència segur, etc. Patètic.

Replicar els arguments voldria dir que sóc capaç d’escriure posts com a contes infantils. Però ni en sé, ni us ho mereixeu, els lectors d’aquest bloc, perquè evidentment llegir-me és una mostra d’intel·ligència absent en aquestes esferes polítiques sector Barri Sèsam. Tampoc ningú no dubta que aquestes soflames unineoronals provenen del C/Nicaragua, són saragossisme en estat pur. I que l’únic que pretenen (ja ja ja) és amagar les vergonyes, és a dir, amagar la raó d’en Carretero, i dels centenars de milers d’antics votants d’ERC que han deixat de fer-ho. Tot això de les claus, la pluja fina, el patriotisme social… totes aquestes bajanades només són expressions dialèctiques de la vergonya i de l’entreguisme de l’actual Esquerra.

Els repiclants han trobat un altre argument realment fantàstic, evidentment engendrat a la mateixa factoria nicaragüenca i saragossil. Ara tota aquest personal sociata que opina arreu va dient que el problema està en “qui és Joan Carretero?”. I que és clar, no és ningú i per tant no se li hauria de fer cap mena de cas. Que l’únic problema és que se li fa cas.

I aquí hem tingut un tal Julivert (només era Julivert o hi havia alguna cosa més?), una tal Mar Jiménez, un tal Bolaño, etc. El seu sentit democràtic, la seva capacitat d’anàlisi es limita a negar el dret d’opinió a Joan Carretero i en exigir que sigui silenciat, que no se’n parli, per acabar amb el problema. Realment acollonant. És tan sociata, és tan entrenyablement sociata, aquesta manera de fer de voler acabar amb la realitat si la realitat no ens agrada…

Tampoc en aquest cas val la pena que ens hi referim. En relació als vòmits, el millor és estirar de la cadena. I al cap i a la fi, ells fan la seva feina, de protecció pretoriana del tripartit i l’espanyolisme multiculti a Catalunya. Doncs ja m’està bé, xatos, m’està francament bé que ens insulteu i que ens menyspreeu. La que se us ve a sobre ni us la imagineu. Aneu negant la realitat. Que per fi hi ha una realitat patriòtica disposada a acabar amb tanta tonteria. Bunqueritzeu-vos. Feu-ho ràpid, perquè quan aquest tsunami de llibertat i patriotisme us passi per sobre no entendreu res. Esteu tan contents de vosaltres mateixos. Esteu tan segurs d’aquesta hegemonia sociata que us han proporcionat els caragirades de la direcció d’Esquerra que us penseu que això ja és per sempre. I la cagueu. O potser és que us heu cagat a sobre?

Hi ha també, els habituals tontos útils, com l’incomparable i ben pagat Saül Gordillo, que s’esforça tot el que pot per defensar els seus jefes de la direcció d’Esquerra (els grans tontos útils del país) i és capaç d’engendrar articles tan vomitius com aquest.

Tot plegat, però, és deliciós. Jo m’ho estic passant molt i molt bé. M’encanta veure’ls així. M’encanta de veure’ls passejar-se amb bolquers. M’encanta veure’ls balbucejant coses des dels seus cervells emmidonats, repetint les consignes abans que la realitat els devori.

Ells i nosaltres ho sabem. S’està preparant una autèntica revolució. S’està preparant l’assalt final a la lluita per la independència. S’està a les portes de dinamitar el mapa polític de l’antic règim.

I tot això té un nom: Joan Carretero i Reagrupament. SOM-HI!!!!!