Barça: felicitat i lliçons (també de país!)

Avui estic triturat. Ahir vam arribar a les 04:00 de la matinada. Em fotia al llit a quarts de cinc. I a les 09:00 ja estava a la feina.

Ahir va ser un dia molt i molt llarg. I molt i molt feliç, brutal.

Si voleu llegir una crònica del que vaig fer per València, aneu al bloc de la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi. Va ser un desplaçament fantàstic, amb un ambient increïble, i amb un Barça excepcional, que ens té instal·lats, com molt bé ha dit el president Laporta, en la glòria. És molt fort, brutal, mític, el que estem vivint. Val molt la pena gaudir-ne totalment. I jo ho estic fent, no només al camp, sinó a Múnic, ahir a València, aquest cap de setmana guanyant la lliga, i d’aquí a dues setmanes a Roma.

Val la pena, però, que més enllà del que és gaudir d’aquest moment, parem atenció a algunes coses importants que tenen a veure amb el moment que estem vivint.

Primer, i per proximitat, us haig de dir que la descomunal xiulada d’ahir a l’himne espanyol és de les que fan història. Les coses cada cop estan més clares, i cada cop actuem més desacomplexadament. El Barça i la seva afició som un reflexe ben clar del que està passant al nostre país. Hem perdut la por. Estem contents de ser com som i de lluitar com lluitem pel nostre futur. I això ja no té qui ho aturi. Ja no té aturador.

Políticament només ens cal l’agent catalitzador d’aquest moviment, d’aquesta remor. I ara ja podem dir que l’hem trobat amb Reagrupament i Joan Carretero. Però tornem a la xiulada. Va ser apoteòsica. A prendre pel cul el políticament correcte. Estem encantats d’haver manifestat amb tanta contundència el nostre rebuig a Espanya i els seus símbols. I jo estic encantat de veure la ira, la ràbia, amb que els espanyols han reaccionat, estan vivint aquest moment impressionant. Els agradaria aixafar-nos. Els agradaria segellar-nos els llavis, lligar-nos les mans, clavar-nos una navalla al cor perquè calléssim, perquè deixéssim de ser el que som.

Doncs ho teniu clar, xatos. Això ja no hi ha qui ho aturi. I prepareu-vos a Roma, que serà una altra exhibició de catalanitat. M’encanta veure-us així, tan rabiosos, tan fora de si. Així ens sentim habitualment nosaltres, així és com ens sentim pel que feu amb nosaltres, amb el nostre poble. Per això és normal que ens rebel·lem. Per això és fantàstic que, ni que sigui per un dia, sapigueu com ens sentim. Prepareu-vos, perquè ara en venen uns quants, d’aquests dies.

Segon: gràcies, Laporta! Ara fa un any una colla de miserables va impulsar una moció de censura contra qui és i ha estat el millor president del Barça. La persona que va restituir al nostre club la seva identitat perduda, la seva catalanitat. La persona que va liderar un procés de regeneració. La persona que, de manera desacomplexada, ha fet un Barça com aquest que ara estem vivint.

És un moment de particular satisfacció. Estic encantat d’haver fet la defensa numantina que vaig fer d’en Jan Laporta davant aquella miserable moció de censura. El Barça d’avui és fill d’en Laporta i les seves idees. Hi van haver errors, però res, absolutament res que justifiqués la moció de censura, i menys encara quan ja s’havien posat en marxa les mesures de correcció dels errors que s’havien comès després del primer Barça triomfal del mandat Laporta.

Vam defensar a mort en Laporta. I avui és un orgull veure recompensat aquell suport anònim amb tot el que estem vivint, amb tota la felicitat que en Laporta ha estat capaç de fer per a nosaltres. De la mà, evidentment, d’aquesta persona excepcional, d’aquest entrenador increïble, genial, que és en Pep Guardiola. I de la mà, també, d’una plantilla de somni, pel seu talent, però, sobretot, pel seu compromís.

Si la miserable moció de censura hagués triomfat avui en dia no estaríem en aquesta situació. Cal per tant, que tots els qui vam oposar-nos-hi, que tots els qui vam donar suport incondiconal a Jan Laporta, avui gaudim del moment. No és cap venjança, és simplement la constatació de la nostra raó. És el triomf del coratge, de la preparació, de la bondat, sobre la misèria moral. I tenim dret a treure pit!

Jan Laporta ha canviat la història del club. L’està fent arribar als seus cims més alts, a la més alta glòria que mai havíem pogut somniar. Tenim el cel a tocar dels dits. I tots tenim a més el convenciment que sí, que podrem tocar el cel amb els dits. Que podrem saborejar, embriagar-nos, d’aquest moment tan excepcional. Únic.

És una bona lliçó també per al nostre país. No n’hi ha prou amb ser grans. Cal fer les coses ben fetes. Cal tenir coratge. Cal ser fidels a la tradició i la identitat, a no trair-los ni menystenir-los, perquè en aquest menysteniment, en aquesta traïció sempre s’hi coven els desastres. El nostre club només pot ser gran i guanyador si és fidel a la seva història i als seus sentiments, al que representa. La desnaturalització del nuñisme i del gasparistme gairebé va ser letal per al nostre club. Tal com la desnaturalització del tripartit pot ser letal per al nostre país. Per això cal que hi posem remei. Per això cal aplicar les receptes que sabem són les correctes: fidelitat al país i al seu esperit, a la seva identitat. Preparació: gent preparada, amb ganes d’abocar-hi els millors anys i tot el seu talent al servei del país, i no al servei d’ells mateixos. I coratge, molt de corate; aquesta és una dimensió clau, que escasseja molt al nostre país: el coratge, el desacomplexament.

Sí, tenim somnis, i ens posem al servei d’aquests somnis. I ho fem mantenint-nos fidels a l’esperit, la tradició i la identitat del nostre país. Ho fem, a més –ho hem de fer- des de la preparació, des del talent, des del treball cooperatiu dels millors. I amb molt de coratge. Sense por. Sense cap mena de por. Amb ambició. Amb voluntat de veure fer-se realitat els nostres somnis, no a través de cap casualitat, sinó d’un pla ambiciós i de les persones adequades.

Fidelitat, preparació i ambició. Vet aquí tot el que necessitem. Vet aquí tot el que ens ha ensenyat, magistralment, en Laporta. Gràcies, Jan. Gràcies, Barça.

Visca el Barça i Visca Catalunya lliure!