GAME OVER

A hores d’ara ja tots tenim clar que estem assistint als darrers dies del règim tripartit. El que es perllongui l’agonia ja només depèn del que els seus causants estiguin disposats a aguantar el que és inevitable, l’esfondrement total i absolut.

Els símptomes de descomposició són brutals. El fracàs del segon tripartit és, com el primer, colosal, d’aquells que entren als llibres d’història i de la ciència política. Avui mateix n’Argelaguet, en un brillant article a l’Avui, situava tots els elements que ens fan veure com n’està d’acabat aquest govern.

El final és del tot previsible. Els integrants del tripartit estan esperant un miracle que és impossible que es produeixi. Com aquells generals que esperen canviar la sort de la batalla amb unes divisions i reforços que no existeixen. El final del sainet del finançament està a tocar. I tots sabem com acabarà. Ho sabem tots. Jo mateix vaig cometre la imprudència de jugar-me un sopar amb n’Alfons López Tena si estaria per sobre o per sota dels 1.200 milions. Res. Si el resultat és dramàtic per a Catalunya, la manera com hi haurem arribat és tràgica. Si l’absència de finançament just condicionarà greument el futur del país, la manera com s’hi ha arribat, ens marcarà generacionalment. Mai, mai, ens havíem rendit sense lluitar. Com ara passarà.

La sentència del TC deixarà l’estatut en res. Un altre final previsible, un final anunciat i un govern que mentre encara està en vigor l’Estatut s’ha negat a desplegar-lo, no ha fet res.

Un govern marcat per la incompetència més absoluta. Per ser incapaç de liderar res, ans al contrari, un govern embarcat en causes ridícules, que permanentment fica la pota, i avergonyeix contínuament els soferts ciutadans. Un president patètic, desaparegut, absolutament incapacitat per al càrrec.

Un president absolutament presoner de la seva incompetència i de la seva incapacitat política. Així, s’ha mostrat patètic davant els disbarats del soci minoritari, ICV-EUA, que campa com un autèntic elefant a una “cacharreria”. Un soci, ICV-EUA, uns governants, que no només han crispat fins l’infinit el país amb les seves absurditats, sinó que han fet mostra d’una incapacitat i una imprudència inaudites. Per a mi, l’assistència del conseller Saura a una mani pro-Hamàs, i tot el que va seguir el tractament de l’encaputxat amb pistola és un fet gravíssim, i que a més a més ens situa en una posició precària, molt precària, a l’hora de gaudir del suport en la lluita contra el terrorisme islamista, que dia rere dia veiem té a Catalunya una de les seves bases, de l’estat d’Israel, a qui s’ha maltractat, menyspreat i fomentat un antisemitisme insòlit a l’Europa Occidental. Però també, i molt especialment, la gestió de la nostra policia, una policia que de la mà d’aquests irresponsables està vivint hores de confusió i abandonament, just quan més la necessitem.

Finalment, Esquerra. Per a Esquerra ja hem esgotat les paraules. No hi ha ja ni pràcticament forces per descriure el seu patetisme, la seva infinita irresponsabilitat. L’actual direcció d’Esquerra, tota sola, està a les portes d’aconseguir fulminar la presència parlamentària de l’independentisme. El mal que han fet, el mal que estan infringint costarà molt de superar.

De vegades tinc la sensació que l’ajustadíssima derrota de Reagrupament a les eleccions del darrer congrés d’Esquerra, a mans de les xarxes clientelars de la direcció, va implicar deixar passar l’última possibilitat de regenerar el projecte històric d'ERC.

A hores d’ara la situació és directament crítica. Els senyals de descomposició són astronòmics. Ja no és només el desastre que fan amb tot el que toquen, o les polítiques que no fan. Ja no és només la seva responsabilitat en l’estat del país, en aquesta descomposició, en aquest enfonsament moral, cívic i polític nacional. És que a més a més tot això, que és cert i perceptible, ha acabat col·lapsant el govern més ordinari, la gestió més mínima.

El cas de la contractació de l’empresa Levantina de Seguridad, propietat del líder de l’extrema dreta España 2000, implicada en la més tèrbola trama ultra, per part del Departament de Cultura és un exemple evident d’aquesta deixadesa absoluta. És clar que no els acusem d’haver-la contractat expressament, per fer-los-hi un favor, ni tan sols de que no ho hagin fet d’acord a la llei i els protocols i procediments previstos…. No, no és res de tot això… és simplement deixadesa, manca de cura. És això que en dret se’n diu “culpa in vigilando”. La responsabilitat per no fer les coses amb prou cura, atenció, de manera que es produeixen aquests resultats, que ens ofenen a tots. Què trist, per favor, què trist.

Pel que fa al partit, la situació és insostenible. El nerviosisme per les previsibles patacades electorals, que seran monumentals, té el partit i la seva direcció en un permanent atac de nervis. Només així s’explica que en Puigcercós, tal i com avui han recollit l’Avui i l’e-noticies, hagi parlat de que "a Esquerra sobren trepes, ganduls i frikis”. És curiós, a elies115 ja vaig denunciar, això era abans del congrés, que la direcció d’Esquerra parla dels seus militants com “els frikis”. Però en canvi, no ha estat gens sorprenent la monumental pluja d’improperis que ha rebut en Puigcercós no pels directament afectats (els seus militants i càrrecs), sinó per la gent normal, per aquesta enorme majoria silenciosa d’exvotants, que s’han llençat als diferents fòrums a fer-hi comentaris fent directament responsable en Puigcercós de tot això que diu que sobra, i situant-lo a ell mateix, com a exemple de trepa, gandul i friki.

No és estrany, doncs, que dels actes d'aquesta campanya que estan fent amb motiu dels dos anys de segon tripartit (per a cel·lebrar-lo, és clar), hi hagi gent que en surti amb els pèls de punta. Primer, i això ja m’ho han confirmat un parell de persones que hi han assistit, perquè la pràctica totalitat dels assistents és gent amb nòmina, gent de les xarxes clientelars, en les seves múltiples manifestacions (el 90% dels assistents, em diuen). Però, segon, per la visió tan marciana, absolutament allunyada de la realitat que transmeten. “Estan en un altre món, no s’enteren de res” em diu una amiga que hi ha assistit.

La situació davant les eleccions europees serà un dels penúltims i patètics episodis. Primer va ser aquella aberració, aquell insult polític, de voler fer una candidatura unitària amb CDC. Però com es pot estar tan xalat? Com es pot pretendre que CDC vagi amb Esquerra, mentre Esquerra governa amb els sociates a tot arreu, i exclou de manera salvatge CDC de qualsevol opció de govern?

Després va ser la gestió del cap de llista. El no de la Sabata, els nervis i la negació de l’evidència, és a dir, que li havien proposat. “Només sondejàvem”, deien, mentre altres membres de la direcció encara trucaven la Sabata perquè s’ho repensés. Finalment van trobar el bo de l’Oriol que els fa aquest incomprensible favor d’anar de cap de llista. És un bon cap de llista, ja us ho he dit, perquè és un patriota amb crèdit. Tot el crèdit que els falta a la direcció d’Esquerra.

Però ni amb tot el crèdit del Banc Mundial podria la direcció d’Esquerra remuntar la més que previsible patacada. És impossible. El divorci amb l’electorat és massa fort, insalvable. Ja no s’hi valen trucs de màgia. Ja no cola aquesta política de tril·leros.

Esquerra ja és un fenomen curiós… és l’únic partit amb més exvotants que votants. Si hi hagués una candidatura d’ex – votants d’ERC, superaria electoralment a la mateixa Esquerra. Això és així, i això continuarà creixent. Els votants tenen -tenim- assumit que l’únic que pot acabar d’una vegada i per totes amb aquest drama és la patacada electoral. I per tant, ni amb un candidat com en Junqueras, i ni tan sols amb tots els fons del Banc Mundial, podria Esquerra revertir la situació. Està sentenciada. Esperen un miracle que no es produirà. I menys encara amb arguments com els del friki Huguet, de dir que en Junqueras és del Baix Llobregat i en Tremosa d'un barri ric (Gràcia un barri ric???)

És curiós com en aquest enfonsament es produeixen silencis patètics i induïts?, però silencis. No deixa de ser sorprenent, p.ex. que a Vilaweb, sempre tan sensible amb tot el que s’esdevé al País Valencià, no hagi badat boca encara sobre aquesta barbaritat del Departament de Cultura d’haver contractat Levantina de Seguridad, propietat del líder d’España 2000, partit al qual, p.ex. avui em deien –no ho sé, m’ho han dit, però m’ho crec- va anar com a candidat a regidor un dels participants en l’assassinat d’en Guillem Agulló. Significatiu silenci, oi? Ai, senyor….

Però, igualment, m’ha semblat prou revelador de la situació, d’aquest destí escrit, el resultat de l’enquesta del mateix Vilaweb, sobre quin candidat preferim a les europees. Tenint en compte que és una enquesta que no admet el vot repetit, ni el vot de robots de vots… Tenint en compte que és una publicació força transversal, on la parròquia cal·labresa s’hi sent perfectament còmoda i ben tractatada, i per tant la freqüenten… Tenint en compte que ja hi ha participat gairebé 10.000 persones!!!! En Tremosa recull el 75% dels suports!!!!! davant un 15% d’en Junqueras, i la resta s’ho reparteixen els altres….

No és cap enquesta ni res demoscòpicament rellevant… però sí em sembla significatiu de l’estat d’ànim que reflecteix. De tot això que estic dient, d’aquest enfonsament, escrit i inevitable. Preludi, sens dubte, dels canvis que ja s’haurien d’haver donat i que només de la mà dels consecutius fracassos electorals podrà donar-se. Sigui com sigui, però, el canvi arribarà. I ho farà de la mà de la responsabilitat dels votants d’Esquerra. És a dir, del creixement dels seus exvotants com a únic camí per al canvi, d’aquesta mobilització silenciosa, sense lideratges i sense consignes, que es viu entre la massa electoral d’Esquerra. Una mobilització per no votar-los com a únic camí per fer-los fora, per acabar amb el disbarat.

I això serà així. Està escrit i és profecia. Com i quan és l’únic dubte.

Visca la terra, mori el mal govern!

PS: quan ja tenia escrit el post he vist que avui n'Arnera parla de "The party is over", títol semblant al meu però per tractar temes totalment diferents.