DE CAP A BRUSSEL·LES!!!

“Què bonic, què bonic, m’he dit”, canten els Manel, que avui han estat premiats per la gent als premis Enderrock. Hi he anat a passar l’estona, amb els amics de B33. Sempre un plaer i un honor gaudir de la seva sincera i patriòtica amistat! I més quan et conviden en plan VIP.

Doncs sí, aprofitant les lletres i les músiques d’aquest enorme grup, revelació, que a mi em va ser revelat per l’amic Arnera, avui us dic… “què bonic, què bonic, m'he dit”. I és que no hi ha com posar una bona melodia a les frases que ens passen pel cap, a les nostres idees.

El 7 de març hi ha convocada una manifestació molt interessant a Brussel·les, per a reivindicar el dret d’autodeterminació. Jo hi aniré. És clar que hi aniré. Perquè què bonic fora, què bonic serà, una mobilització important del nostre poble al cor d’Europa. Ara que ens sembla estar tocant fons, que ens sembla impossible anar pitjor. Ara, justament ara, o justament per tot això, una iniciativa que neix 100% de la gent normal, del ciberactivisme. Una iniciativa que és un cop de puny sobre la taula, per expressar el nostre cabreig, la nostra emprenyament.

Però és més. Jo diria que és molt més. Jo diria que és una proposta absolutament boja. Fantàsticament boja, que entronca amb la nostra ànima més romàntica i èpica. A qui se li acut, amb la que està caient, anar-se’n a Brussel·les? Doncs a nosaltres, als catalans.

A mi em recorda una mica, salvant totes les distàncies, l’aventura de Prats de Molló. Salvant, sobretot, la distància que anar a Brussel·les és una iniciativa cívica i pacífica, que l’únic –el molt- que pretén és fer sentir la nostra veu al cor d’Europa. No és cert, com ha dit algú, que a Brusel·les no hi hàgim d’anar a fer res. I hem d’anar a fer tot. O és que algú es pensa que els espanyols ens donaran alguna cosa, que acceptaran res democràtic que surti de Catalunya? No, amics, no. La democràcia catalana només s’acceptarà al món si s’accepta a Brusel·les. Per això ens hi hem de deixar sentir, des de ja.

O algú es pensa que si tanquem els dos ulls i ens quedem quiets a dins del llit i ens cantem una cançoneta se’ns arreglarà el nostre món, Catalunya? No, amics, no.

Després de l’hecatombe en que ens ha sumit el tripartit i en general tota la política catalana… ja va essent hora de que comencem a creure una altra vegada en nosaltres mateixos. Que siguem generesos amb nosaltres mateixos i amb la nostra causa. Amb els nostres ideals, amb els nostres somnis.

Sí, ja va essent hora que abandonem aquest posat de gos apallissat que es llepa les ferides. Sí, ens tracten com a gossos, i tenim tots els motius del món per llepar-nos les ferides. Però no és això el que aquest moment reclama.

Reclamem que ens tornin els nostres sominis. És això el que reclamem. Que poguem tornar a somiar. Que poguem tornar a creure en nosaltres mateixos i en els nostres somnis. Aquesta és la nostra única realitat: els nostres somnis.

I el dia 7 tenim una cita amb els nostres somnis. A Brussel·les. Perquè, com canten els Manel:
“I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, se’ns baixa la verge i de sobte ens revela que ens sortim.
I, a vegades, contra tot pronòstic una gran bestiesa capgira allò que crèiem lògic,
tot fent evident,
que per un moment,
ens en sortim.”

Amunt i crits, amics, amunt i crits! I el 7, tots a Brusel·les!