Quina democràcia?

El Tribuna Suprem, que forma part d'aquesta aberrant trama político-institucional espanyola, ha tornat a impedir a ciutadans bascos presentar-se a unes eleccions.

Els arguments són absolutament delirants. Tot el que té a veure amb la llei de partits i la seva aplicació és delirant, democràticament delirant. De quina democràcia ens parlen? De quin estat de dret?

Cap delicte. Cap. Només aquesta persecució implacable de tot el que pugui ser expressió política de l’esquerra abertzale. Una arquitectura jurídica que ens situa directament en l’exclusió política a desenes de milers de persones que no han comès cap mena de delicte.

Excepte que, p.ex. considerem que el fet que una persona, en alguna ocasió, hagués estat interventor d’un partit legal en unes eleccions, és motiu més que suficient per il·legalitzar tot un altre partit.

Aquest cop són dos: Askatasuna i D3M. No acabo d’entendre com no se’ls cau la cara de vergonya.

Tot el que passa forma part d’una gens subtil estratègia d’aniquilació. En aquesta estratègia, PP i PSOE no han presentat fisures, més enllà de discrepàncies puntuals pel que fa a la velocitat d’aplicació de certs instruments.

S’omplen la boca de democràcia i estat de dret, però el que han configurat és un aparell autoritari que converteix la seva democràcia en un simple joc de toleràncies. Perquè en l’altre extrem tenim la denegació, al govern basc, de la cel·lebració d’una consulta (com faran aquí, si mai ho decidim fer). És aquest extrem que vam patir nosaltres també, directament, quan s’intentava aprovar el nou estatut.

Un sistema, l’espanyol, ja definitivament condicionat per aquesta estratègia, que té en els fenòmens totalitaris de Unión Progreso y Democracia o Ciutadans la seva expressió sense màscara, a pit descobert.

Aquesta estratègia es va urdir en la segona legisltura Aznar. Una legislatura devastadora des del punt de vista democràtic. Però allà s’inicia, de manera radical, el canvi total de paradigma polític de l’estat espanyol. Fins ara aquest canvi ha tingut en PP i PSOE les dues cares de la mateixa moneda (la radical i l’amable). Ara s’hi sumen aquestes supuracions predemocràtiques de la Rosa Díez i companyia.

Els eixos em semblen molt clar: rearmament del poder central de l’estat, limitació clara i definitiva del marc autonòmic, amb un buidatge fàctic de les competències de caràcter polític, i amb una radical exclusió dels drets polítics bàsics, que té en la llengua la seva màxima expressió, el seu ariet uniformitzador. La seva croada per a la imposicio del castellà és brutalment antidemocràtica. L’objectiu és imposar el castellà com a única llengua oficial, amb un status clarament superior a les altres, que són tolerades. El mateix raonament s’aplica a la resta de qüestions polítiques. Es tolera l’exercici de competències, però es limita a un exercici sempre subordinat a l’espanyol, al central.

Tot això forma part de l’evident bloqueig, col·lapse, del sistema autonòmic. Un col·lapse que no té marxa enrere, que no és reversible. Pel que fa a nosaltres, em sembla molt clar que no existeix cap altra sortida que tirar pel dret.

En aquest tirar pel dret nosaltres hem de ser particularment exigents amb nosaltres mateixos. No podem cometre errors. Ja ho deia Gandi, en una frase que m’agrada molt “hem de ser moralment superiors”. Sí, pot semblar injust, però hem de ser molt millors que els nostres enemics. Perquè ja sabem que no podem esperar-ne res, d’ells. I perquè ja sabem que ens negaran sistemàticament qualsevol dret. Sabent-ho, hem d’estar preparats per a assumir la situació crítica, que és inevitable. Però hi hem d’arribar fent les coses molt ben fetes. Hi estem obligats.

En canvi els espanyols no estan obligats a res. Ja ho estem veient cada dia. Avui, amb la anul·lació de les candidatures d’Askatasuna i de D3M.