NACIÓ, AEROPORTS I “TERMINALS”

Aquesta nit vinc d’una molt interessant taula rodona a ESADE, “Nova Terminal Sud de l’Aeroport de Barcelona”, organitzada per l’associació d’antics alumnes. Hi han intervingut Oriol Balaguer (director general de ports, aeroports i Costes de la Generalitat), Joan Gaspart (president de Turisme de Barcelona), Germà Bel (catedràtic de Política Econòmica de la UB) i Carles Arsequell (director comercial per a Espanya i Portugal de Singapore Airlines).

L’operació d’Spanair ha estat una alenada d’aire optimista en un país que porta, des del tripartits, una encadenació de desastres insuportable. En Gaspart ha remarcat que és una iniciativa privada, de la classe empresarial catalana, que n’assumeix el risc al 100%. En Gaspart ha estat amable i ha agraït el suport prestat pel govern català. Que bàsicament vol dir que s’agraeix que no hagin ficat la pota. Simplifico, és clar. Però no m’equivoco.

La propera inauguració de la nova terminal és una altra excel·lent notícia. És, les coses com siguin, una important infraestructura. I dic important i no importantíssima, perquè el superlatiu depèn de la gestió que se’n faci. Com ha recordat el professor Germà Bel, l’adjudicació actual de la nova terminal és catastròfica, ja que s’han reservat les millors places per a la conexió amb Madrid. Això és fatal. No és tan important la infraestructura en si, sinó l’estratègia i l’aprofitament que se’n faci.

El sr. Balaguer s’ho ha fet de sociata clàssic, medul·lar. Ha lloat AENA, ha enaltit la infraestructura, no hi ha vist cap però… i ens ha presentat la nova llei d’aeroports del govern català. Aquesta gent són realment acollonants… Resulta que el més calent en matèria d’aeroports (excepte el futur aeroport de Lleida) és a l’aigüera… i nosaltres ja estem fent lleis i regulacions.

Vull dir que la primera preocupació que hauríem de tenir no és aquesta obsessió reguladora, de lleis i –segurament- prohibicions, adreçada a ordenar les misèries, com p.ex. els drets dels usuaris (valga’m Déu!)… sinó la d’aconseguir el traspàs dels aeroports d’AENA (començant pel Prat i seguint pels de Girona i Reus). I si no el traspàs, que seria la sol·lució òptima, la seva privatització, amb l’entrada de capital privat i una participació del govern català i dels governs locals.

Doncs d’això, res. Al final de tot, en el power point, tenia una línia: “consorci”, de la que evidentment no ha explicat res. Un desastre, una mostra més de la submissió sociata i tripartita.

El nostre gran gurú en matèria d’aeroports i d’analitzar la importància de les infraestructures per al desenvolupament del país és en Ramon Tremosa. Avui no hi era, és a la London School of Economics, però el professor Tremosa ha deixat palès als seus llibres, negre sobre blanc, la ineficàcia per a BCN i Catalunya de la gestió aeroportuària d’AENA. Tal i com estan les coses, la gestió d’aquest monstre estatista i espanyolista és i serà letal per als nostres interessos. Perquè el seu principal objectiu és la capitalitat de Barajas i de la seva companyia de bandera, Iberia (recordem-ho, participada per Caja Madrid).

Només amb una gestió autònoma (políticament o empresarialment) l’aeroport de Barcelona pot desplegar tot el seu enorme potencial, tan necessari per al nostre país. L’operació Spanair ens ofereix, a més, una oportunitat enorme, brutal, de convertir el Prat en un dels grans hubs del sud d’Europa, de la mà de la seva aliança internacional, Star Alliance, que comanda, entre d’altres grans companyies, Lufthansa. En aquest sentit en Balaguer sí que ha estat encertat al mostrar gràficament aquesta possibilitat.

El Dr. Tremosa ha fet, a més, una feina impagable de formigueta, estudiant, des del total compromís amb el país, tots els possibles models aplicables a la nostra situació, després d’escoltar també els diferents sectors que hi tenen alguna cosa a dir i de patejar-se el país. I ha fet propostes. Propostes agoserades, ambicioses. Propostes per dotar d’un potencial econòmic a Catalunya i tots els Països Catalans en aquest començament de segle.

Com bé ha resumit en Rafael Serra, d’ESADE Alumni, en les conclusions, i citant a un professor nordamericà, al s. XVIII la clau econòmica varen ser els vaixells, al s. XIX el ferrocarril, al s. XX les autopistes… i al s.XXI la clau econòmica la tindran els aeroports.

No és només la importància econòmica del trànsit aeri. En absolut. És el potencial de desenvolupament i competitivitat que ofereix una bona i ordenada infraestructura d’aeroports, zones industrials, coneixement, ports, ferrocarril i carretera.

I a Catalunya, a Barcelona, però també a Girona, Reus i el futur aeroport de Lleida i potser el de les Terres de l’Ebre, estem en una situació òptima si ho sabem aprofitar.

Ara com ara no podem. Això és així de clar. Tal i com estan les coses, tenim tots els números per no poder aprofitar aquesta enorme oportunitat.

Faig meva una frase que vaig sentir al president Pujol en una conferència recent: “el món cada cop és més petit i el temps cada cop passa més ràpid”. Aquestes oportunitats NO es poden deixar passar. L’oportunitat de pujar al carro de ser una de les regions punta d’Europa, plenament competitiva a la globalitzada escala mundial, no la podem deixar escapar. Perquè d’aprofitar-les o no depèn el nostre futur. I avui en dia ja no es presenten segones oportunitats, en segons quines coses. En Gaspart (curiosa imatge i mutació la d’aquest home…) ha vingut a dir alguna cosa així com que normalment, en els negocis, si una cosa no et surt, l’endemà, o d’aquí un mes o un any te’n pot sortir una altra; però que això no servia per a l’operació d’Spanair, que era o ara o…ara. I jo afegeixo, perquè així ho explica en Tremosa, que passa igual amb el tema logístic i d’infraestructures.

UNA REFLEXIÓ EN CLAU POLÍTICA I DE PAÍS

M’agradaria convidar-vos a una reflexió sobre el nostre país, i sobre tot això de què tant ens agrada parlar, que si sobiranisme, que si independentisme, que si nacionalisme, que si què sé jo quantes palles mentals més….

Mireu… si hem arribat aquí, on som ara, si encara existim… és perquè generació rere generació, fins i tot quan tot semblava perdut, hi ha hagut gent que s’ha preocupat intensament, molt intensament i molt des de dins, de fer-ho possible. I han estat multidimensionals.

Què vull dir amb multidimensionals? Doncs que han procurat pel país des de les seves diferents dimensions. El nostre país no és pla, ni existeix un únic pla de la nostra realitat. I si hem arribat fins aquí és perquè hem sapigut treballar en els diferents plans d’aquesta realitat. Si no ho haguéssim fet, si no ho haguessin fet els que ens han precedit, ja no seríem aquí.

Existeix, evidentment, la dimensió política, que és nuclear, però que no és l’única. Existeixen també les dimensions econòmica, territorial, social, cívica, cultural, lingüística (transcendent, el nostre gran eix i suport nacional), de formació, etc. Fins i tot en el seu moment va existir la dimensió militar…

És per tant un reduccionisme estúpid pretendre treballar exclusivament sobre la dimensió política. Si els homes de la Renaixença haguessin posat tots els ous a la cistella política probablement a hores d’ara ja no estaríem aquí. No ho van fer. Vull dir que al costat d’aquella reivindicació històrica de caràcter polític de la que va sorgir la Mancomunitat, van impulsar polítiques clau en les diferents dimensions…. I ho van fer tan bé i la seva obra va ser tan important que a hores d’ara el seu llegat encara no ha estat superat (això és una mica exagerat, és evident, però vull emfatitzar aquesta importància pluridimensional, els resultats de la qual han arribat als nostres dies, i formen part del nostre esquelet nacional).

Per això em semblen del tot puerils algunes reaccions –poques i desquiciades, però que s’han generat- a algunes de les declaracions que ha fet en Ramon Tremosa. En Tremosa és, forma part, d’aquesta dissortadament escassíssima raça d’homes i dones catalanes que ens fan forts, que ens preparen per a sobreviure, que ens permeten ser, i que ens permetran, sens dubte, ser lliures algun dia.

Jo, p.ex., al seu costat, només sóc un hooligan. No puc aportar gairebé res al meu país. Tan sols puc oferir ser mà d’obra en aquest procés de construcció de la nació i de la nostra llibertat. Ell fa una aportació descomunal, impagable, des del més profund arrelament i fidelitat a la nostra nació i a la seva causa, la seva llibertat. I és una aportació multidimensional, en la que ocupa, privilegiadament per a nosaltres, una posició de guia en molts camps, començant per la seva preocupació per la nostra economia.

I ara en Tremosa també ha entrat en el camp polític, i ho ha fet amb un missatge molt clar: hem d’arrencar de les mans d’aquesta banda del tripartit el nostre país. Això és un objectiu vital, absolutament urgent i clau per a la nostra supervivència nacional. I ho ha dit molt i molt clar “si no tingués la convicció que Esquerra vol reeditar un tercer tripartit no m’hi hauria ficat”.

En Tremosa ha optat per l’acumulació de forces. Però ha anat més enllà; en unes declaracions que també comparteixo 100% ha dit alguna cosa així com “no sóc independentista com ho són els d’Esquerra”.

Jo tampoc ho sóc. De fet sempre he dit que m’agrada definir-me abans com a patriota que com a independentista, per bé que també, és obvi, sóc independentista. Però no ho sóc com diu que ho és l’actual Esquerra, la seva direcció i el personal que els hi dona suport.

El concepte “independència” en mans d’aquesta púrria col·laboracionista i incompetent de la direcció d'Esquerra és “terminal”, i no en termes aeroportuaris, sinó perquè és letal per a la nostra nació.

Per desgràcia abunda molt entre nosaltres aquest “independentista terminal”, aquest personatge que s’aferra a la paraula i ens porta a la ruïna, ens aboca a la desaparició.

Esquerra ha desprestigiat i prostituït del tot el concepte “independència”. Costarà molt refer un discurs independentista coherent i creïble. Però és que a més a més el tripartit està a punt a punt d’ensorrar el país, amb les seves polítiques. El país se’ns cau a bocins miris per on miris.

Allò que és essencial a hores d’ara és acabar, com sigui, amb aquest drama nacional. Cal refer el país des d’una perspectiva multidimensional, íntegrament. També en política, amb l’establiment del Dret de Decidir com a eix de la nostra regeneració nacional.

I, mentres tant, mentre fem tot això, mentre els “tremoses” fan tot això i ens garanteixen que poguem llegar un país als nostres fills, no deixar de treballar perquè hi hagi una veu forta, políticament creïble i respectada, coherent i digna, que torni a posar en el nostre escenari polític l’exercici d’aquest dret de decicir, guanyar la independència. Per a aquesta segona dimensió política només hi ha una via: liquidar l’actual direcció d’Esquerra i la seva estratègia. I, alhora, per assolir aquest objectiu només hi ha un camí: que s’ensorrin electoralment. Som-hi! Ho tenim a tocar.

Visca la terra, mori el mal govern!