Prou!

És d’hora, molt d’hora. Hi ha un país que ja ha despertat i hi ha un país que mentre el tren llisca suaument i a tota velocitat encara veus despertar amb les primeres i febles clarors del dia.

A l’Ipod hi duc música clàssica, que sempre ho endolceix i suavitza tot. M’agrada molt veure així el meu país. M’agrada aquest paisatge tan industrial que envolta Barcelona. M’agrada veure que cada dia ens posem en marxa, i fem, produïm, generem. M’agrada veure com després el paisatge perd la duresa i la vitalitat industrial i s’endinsa en els diferents paisatges de camps cuidats i petits polígons. M’agrada especialment avui, que el veig tan verd i sembla tan vital.

M’agrada veure els companys de viatge. Tot de gent que matina per tirar endavant, per aixecar una empresa, per fer unes vendes, per aconseguir uns contractes, perquè les coses funcionin.

M’agrada veure-ho així, potser imaginar-m’ho així, imaginar-me així el meu país. Absort en els pensaments i en la contemplació del paisatge i endut per la serenitat de la música clàssica.

Després, és clar, inevitablement, sents les converses dels altres passatgers. Sents com n'estan, de preocupats. Sents com no tenen cap confiança en els nostres polítics ni en el nostre govern. I llavors se’m fa un nus a l’estómec, i m’imagino aquelles mateixes indústries, que sobreviuen pitjor que abandonades a la seva sort. Sobreviuen enmig un govern hostil, que les dimonitza perquè al darrere hi ha un empresari, perquè les bombardegen a multitud de normatives, reglaments i burocràcia estúpida. Veig aquelles indústries, veig els seus gerents, com lluiten per sobreviure… i recordo el conseller Huguet l’última vegada que vaig ser torturat a sentir-lo.

És una pena, és una calamitat terrible que hi hagi gent com l’Huguet al capdavant del departament d’Indústria. Algú tan absolutament irresponsable i incompetent, alhora que fatxenda. Algú que quan el sents parlar sap que ha sentit alguna campana vés a saber on i ho repica com si sabés de què parla, des d’un to emfàtic que resulta patètic.

N’Huguet no té ni puta idea del que és una empresa. No té ni puta idea del que és generar riquesa a partir d’una idea, d’un producte, d’obrir-se pas entre la competència, de contractar gent, de fer-la funcionar, de pagar-los a final de mes, etc. L’Huguet és algú que no podria passar de regentar un quiosc de pipes, i encara probablement necessitaria d’un gestor perquè li portés els números. Però el que resulta altament irritant és que a sobre maltracti l’empresariat, i els hi parli amb un menyspreu i una superioritat absurda, els alliçoni. Les idees de n’Huguet són sempre idees de bombero, en l’acepció popular del terme, perquè tinc un enorme respecte pel cos de bombers i el seu coratge.

Ell no escolta. Sent alguna cosa i es munta la seva pel·lícula, amb una ignorància esgarrifosa en relació a la realitat i a les necessitats reals de les nostres empreses.

És un autèntic drama que el nostre país estigui políticament en mans de gent tan incompetent, de gent que no ha demostrat absolutament res a la vida, que ignora d’una manera tan radical com funcionen les coses, i que es mostra tan absolutament incapaç d’analitzar-les i d’interpretar-les.

L’Huguet és, des d’aquest punt de vista, només un exemple paradigmàtic d’aquesta generació de polítics que tenim actualment, un més. Perquè de fet tot el govern és un autèntic escàndol. Excepte en Castells i no sé si algun més, la resta es podrien guanyar amb moltes dificultats la vida. No tenen cap currículum. No saben res. No han fet res. Només han medrat, només s’han apalancat políticament i s’han fet els reis després d’aquest lamentable i tràgic triomf de les burocràcies dels partits.

La majoria d’ells s’ha passat tota la seva lamentable vida dins les burocràcies dels partits o vivint a costa dels diners públics. Probablement no superarien un psicotècnic del que es fan passar als subalterns de la Generalitat.

Es presenten davant la societat amb un full de serveis personal igual a zero. I a sobre ho fan des d’una insolència i autoritarisme irritant, que contrasta cruelment amb la seva absoluta manca d’escrúpols i de valors, de virtuts.

I així no es pot anar enlloc. I això és el que deprimeix més el país. Perquè tot això traspua d’una manera evident, arriba a la gent. Ho veuen, i ho pateixen. Pateixen la incompetència absoluta, la manca de preparació, l’absència de virtuts….

El tripartit és el triomf de tot això, d’aquesta buidor tràgica. D’aquest tràgic no-res que ara ens governa.

Per això m’ha alegrat molt que el sr. Guardans, aquest nen malcriat, aquest autèntic desgraciat polític hagi decidit acceptar el càrrec ministerial de Director General. És una autèntica humiliació per algú de la seva estirp i per a algú que ha estat eurodiputat. Però és la frontera moral, la nul·la moral, que s’ha imposat el sr. Guardans. Ho ha fet exclusivament per a fer mal. Guardans és, des d’aquest punt de vista, un tripartit en essència. Pel que pensa, per la seva absència de moral i per la seva voluntat de destrucció.

Cal afegir-hi la vanitat. La vanitat que ha estat i és la companya de viatge del tripartit, amb elements tan nauseabundament vanitosos com el sr. Carod Rovira, que fa venir vomitera. Ara ens diu que no es presenta però que no es retira. Quin gran farsant, Déu meu!

Podria estrendre’m més. Però fa dies que no actualitzava el bloc i no vull una sobredosi. Disculpeu que l’hagi deixat abandonat tots aquests dies. Entre una cosa i una altra, de vegades ni tan sols tens ganes d’escriure, i també en ocasions no pots fer-ho. Tot plegat, amunt i crits, companys! I fem força per acabar amb aquest desastre!

Visca la terra, mori el mal govern!