La reacció de la direcció d’Esquerra, del Clan dels Cal·labresos i del Clan de l’Avellana ha estat a la seva alçada, és a dir, pròpia de convidats al sopar dels idiotes, la famosa película basada en una obra de teatre.
Primer perquè, a banda de les mentides, a les que més endavant em referiré, és una reacció que té molt de teatre, de comèdia. No hi ha ningú de l’entorn d’Esquerra i de la seva direcció (tots dos clans) que no sàpigui que de fa temps hi ha una correns de fons que reclama l’expulsió de la gent de Reagrupament. En Vendrell, ja ho va reclamar fa poc en un consell nacional. Diuen aquests Torquemades que un “partit seriós” (sic) no pot consentir que una gent com Reagrupament mantinguin obert un web com el seu, que l'haurien de tancar (per posar l’exemple que més fan servir). Per tant, no és cap novetat aquesta reacció, que ja havien anticipat i que fa temps que estan buscant. Diguem-ne que en veure l’article del Dr. Carretero van pensar que era el moment de posar tota la carn a la graella per posar fil a l’agulla a un tema que ja havien parlat moltes vegades.
Però hi ha moltes més coses. I molt greus. Cal tenir molta barra, ser un cínic total o bé ser un idiota total per dir el que han dit. Les argumentacions que han fet anar només tenen dues lectures: o bé estan tan encegats amb el seu poder que es pensen que tots som idiotes, o bé que realment, com fa molt temps que alguns pensem, el problema és que són uns idiotes superlatius.
Veiem què han dit.
D’entrada posen en boca –o en lletra, que encara és pitjor, perquè es pot llegir sempre que calgui- del Dr. Carretero el que ell no ha dit. Ja ho vam posar de manifest en l’article anterior d’aquest bloc. I altres companys, extremadament lúcids i incisius com en Josep Sort o en Joliu, s’hi ha referit amb molta precisió.
En tot cas, i per resumir, el Dr. Carretero, a la vista de la situació del país, estableix el que per a ell és l’única sortida possible a l’actual situació de bloqueig, a aquest final de trajecte. I afirma, en una de les seves vàries conclusions: “per això penso que a les properes eleccions s'hi ha de presentar una candidatura d'ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència...". Seria interessant de saber què és el que la direcció d’Esquerra no veu clar d’aquesta proposta… No creuen que calgui una candidatura d’ampli espectre? No creuen que calgui posar la proclamació de la independència com a eix programàtic central? Realment sí que seria interessant de saber. Perquè hi ha molts motius perquè la direcció d’Esquerra hagués acollit amb satisfacció aquesta proposta. Molts. Potser és que pensen que Esquerra no pot assumir aquest paper, o és millor per a ells, per al seu xiringuito que no ho faci. Potser es pensen, com diu aquesta desgràcia de l’Huguet, que la independència no es proclama, que es fa amb l’obra de govern (la seva????). En qualsevol cas, un autèntic despropòsit.
Però em permetré el luxe d'anar més enllà del que fins i tot diu el Dr. Carretero. I de fer-ho arran de les reaccions d’un cert bonisme, tan habitual entre nosaltres, a l’hora d’analitzar la proposta.
Aquest bonisme ha vingut a dir que el Dr. Carretero té raó, i que el que diu és cert… però que és clar, implica dividir, i això no és bo, això és “caure en l’error de sempre”.
Fixeu-vos que aquesta resposta “bonista” condensa el quid de la qüestió. Per una banda dóna per fet que la proposta d’en Joan Carretero el que planteja és una escisió. Alguns ho donen per fet perquè tenen tan clar que Esquerra no pot assumir aquest eix programàtic central (primer error). Alguns altres ho fan o ho diuen perquè han donat per certa la interpretació que n’han fet els cal·labresos i els avellaneros, que en Carretero el que proposava era crear un nou partit (segon error).
Però el tercer error és el més greu. I és un error que excepte en algun company blocaire no hi ha hagut cap dels molt fins i molt savis comentaristes, articulistes o intel·lectuals d’aquest país que l’hagi tingut en compte. Som-hi, que requereix el seu espai…
Fixeu-vos en una cosa: per què neix Reagrupament? Per què Reagrupament ha vingut fent un discurs crític amb l’estratègia de la direcció? Excepte que sigueu un sicari de qualsevol dels dos clans, estareu amb mi que Reagrupament es postula perquè té una crítica profunda, molt important, a l’estratègia que està seguint la direcció del partit. I formula una alternativa. No és una crítica personalista, de lluites pel poder (com la que protagonitzen els clans dels cal·labresos i de l’avellana)… és una crítica a l’estratègia i a la manera com s’estan fent les coses (malament, amb submissió als sociates, amb nepotisme, sense les mans netes, etc.).
I és una visió que és compartida per una part molt i molt important del partit, fins al punt que al darrer congrés la candidatura d’en Joan Carretero és la segona, a relativa poca distància d’en Joan Puigcercós, malgrat el control bananero que aquest exerceix sobre l’aparell del partit i malgrat l’enorme poder de les xarxes clientelars, que finalment acaben decantant el resultat. Però la candidatura d’en Joan Carretero és la segona que més suports recull al partit. Per tant, internament, no és una posició ni una crítica estratègica minoritària. En cap cas. És la segona opció amb més suports al congrés d'Esquerra.
Però hi ha una cosa encara molt més important: la crítica a l’estratègia de la direcció d’Esquerra no prové de Reagrupament!!!! La crítica més important a l’estratègia de la direcció d’Esquerra prové del mateix electorat d’Esquerra, que li gira l’esquena elecció rere elecció, fins arribar a una pèrdua de vots tan bèstia que en qualsevol altre partit hauria implicat la dimissió de tota la direcció.
Veiem alguns números. Les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 2003 Esquerra va treure 544.324 vots. Culminava així un procés d’expansió i d’arrelament que va atorgar a Esquerra una força decisiva en el mapa polític del Principat. L’any següent, a les eleccions espanyoles, i enmig un linxament mediàtic sense precedents al sr. Carod Rovira, Esquerra assoleix el seu sostre electoral en aquest període, arribant a l’espectacular xifra de 639.902 vots.
Va ser una situació realment excepcional. Però en qualsevol cas és un sostre electoral que malgrat tot caldria tenir en compte (per a la meva anàlisi no ho faré), perquè són persones, són ciutadans, que han votat Esquerra, malgrat el primer tripartit, malgrat el linxament mediàtic, i malgrat tots els malgrats que després la direcció d’Esquerra ha fet servir com a excuses de malpagador.
Però el que és important de veure és que des d’aquell moment del 2003-2004 els resultats d’Esquerra inicien una davallada espectacular elecció rere elecció. Les següents eleccions al Parlament de Catalunya, l’any 2006, Esquerra treu 416.355 vots, el que implica una pèrdua de pràcticament 130.000 vots, més d’un 23% dels que havia obtingut el 2003. En aquest moment, només la sort del sistema de repartiment d'escons (que els atorga un mínim descens de diputats) permet camuflar la realitat: que pràcticament 1 de cada 4 votants d’Esquerra hem deixat de votar-los. Treient pit, i estupidesa, significats membres de la direcció d’Esquerra parlen de “refluxe convergent” per explicar la pèrdua de vots. Ignorant deliberadament que Convergència, aquelles eleccions, també ha continuat perdent vots en relació a les eleccions del 2003, és a dir, que comença a aflorar amb gravetat el fenomen de l’abstenció i/o vot en blanc entre l’electorat sobiranista.
Les següents eleccions són les municipals: Esquerra treu un total de 334.923 vots. En relació al 2003 ha perdut més de 200.000 vots, és a dir, més del 38% dels vots. Els problemes ja eren manifestos per a tothom, perquè p.ex. a la ciutat de Barcelona, Esquerra havia perdut pràcticament el 50% dels seus vots. El rotllo que les eleccions no són comparables ho acaba amagant tot, però la realitat ja és inqüestionable, excepte per a la secta i excepte per a l’amabilitat amb què tots els mitjans del règim tracten la debacle d’Esquerra, fins al punt d’aconseguir-la amagar.
L’any 2008 hi torna a haver eleccions espanyoles. En el context “si tu no hi vas, ells tornen”, dels amics de la direcció d’Esquerra, el sr. Ridao es fot una hòstia espectacular, atòmica, i es queda amb 291.532 vots. En relació a les catalanes del 2003 Esquerra ja ha perdut més de 250.000 vots, el que implica més d’un 45% dels antics votants (un 55% si miréssim, que no cal, els resultats de les anteriors generals).
Resumint. Al finalitzar aquest cicle electoral que va del 2003 al 2008 Esquerra, la direcció d’Esquerra i la seva estratègia ha dilapidat, ha expulsat, ha fet fora, ha perdut la confiança del 45% dels seus antics votants (no compto les generals del 2004).
Aquest fet, perdre aquests centenars de milers dels suports que s’havien aconseguit, hauria hagut d’implicar automàticament la dimissió de la direcció en ple, un congrés extraordinari, un replantejament de l’estratègia. Qualsevol cosa. Excepte dir que endavant, i que l’estratègia és bona ni que els resultats siguin dolents.
Les setmanes abans de l’aparició de l’article del Dr. Carretero hem pogut veure, a més, com les enquestes continuen pronosticant una caiguda en picat dels resultats d’Esquerra. La majoria d'aquestes enquestes ofereixen uns resultats que impliquen la pèrdua d’aproximadament uns 6 diputats. Per tant, en el futur proper d’aquest final de cicle electoral de l’etapa tripartit, Esquerra haurà perdut entre el 60% i el 65% dels suports que havia obtingut el 2003.
Estem parlant d’uns resultats que se situen directament en el col·lapse. Estem parlant d’una pèrdua de vots estratosfèrica, descomunal. I d’una pèrdua de vots que es produeix a més a més en un període en el que pràcticament s’ha estat sempre en el poder, i en el que s’ha presumit ostensible de tenir les claus, de ser decisius.
Doncs ni així. O fins i tot així el seu electorat els hem donat massivament l’esquena, els hem perdut totalment, radicalment, la confiança. Insisteixo: estem en un 45% sobre resultats, i en un 60-65 % d’acord a les enquestes amb les que aquest 2009 hem pogut treballar, és a dir, ara mateix.
Aquesta debacle és atribuïble exclusivament a la direcció d’Esquerra i la seva estratègia. Ells solets han provocat ja una escisió en el nostre electorat, en l’electorat d’Esquerra, i una escisió que, com ja hem dit moltes vegades, ha convertit l'opció dels exvotants d’Esquerra en més forta, amb més representació, amb major suport social, que l'opció de l’actual d’Esquerra liderada per aquests dos clans.
M’agradaria molt que tots aquests opinadors i que tota aqueta bona gent que, insisteixo, fent una interpretació errònia de l’article d’en Joan Carretero, parlen dels mals de les escisions, de les divisions… m’agradaria que em diguessin com cal que qualifiquem aquesta escisió entre els votants provocada per la direcció d’Esquerra. M’agradaria que em diguessin què té de bo haver perdut més del 50% dels vots però en canvi fer tota aquesta comèdia de la unitat entre Cal·labresos i Avellaneros de dijous passat, amb aquella farsa entre Carod i Puigcercós.
Més val negar-ho tot, oi? Més val amagar-ho, ocultar-ho, fugir d’estudi. Mentir. Perquè com tothom sap, no hi ha diferències de pensament ni d’estratègia entre Carod i Puigcercós. Són simples personalismes. Els únics que han plantejat una crítica a l’estratègia i a la manera de fer és la gent de Reagrupament, és Joan Carretero.
M’agradaria també que, davant aquest col·lapse al que s’enfronta Esquerra, la seva direcció em digui si la proposta d’en Joan Carretero de bastir una candidatura d’ampli espectre, que superi la situació actual, no pot ser interessant a considerar.
Però és clar, això és picar en ferro fred. El sr. Ridao, aquest mamporrero de luxe dels sociates en tasques de Secretari General d’Esquerra, el que hauria d’haver fet l’endemà del seu desastrós resultat com a cap de llista a les espanyoles és dimitir, plegar. És el mateix que hauria d’haver fet tota la direcció d’Esquerra, perquè el seu menyspreu davant el nostre electorat és motiu més que suficient. Com poden ignorar d’aquesta manera que la gent els hi ha girat l’esquena?
Mamporrero Ridao s’excusa en que el congrés d’Esquerra va aprovar unes coses. I torna a mentir. Però és clar, les seves mentides són cada cop més arriscades. Menteix perquè ni tan sols fan el que van dir al congrés que farien, allò de les línies vermelles. Però menteix encara més perquè per a un partit polític allò que és realment rellevant és la confiança del seu electorat, i aquesta l’han perduda.
Per això parlàvem de peix que es mossega la cua. Cebats pels sociates, els clans de la direcció d’Esquerra cada cop tenen més gent col·locada, cada cop les seves xarxes clientelars són més grans i importants. I el seu objectiu és mantenir-se en el poder. Tant se’ls hi enfot que la gent, els votants, els hi girin l’esquena, mentre mantinguin un mínim que els permeti, de la mà dels seus amics sociates, tocar poder.
I és clar, la independència esdevé, en aquesta estratègia, simplement la coartada. En cap cas pot ser l’eix programàtic central, tal i com reclama el Dr. Carretero en el seu article de dissabte.
Vet aquí, per tant, la realitat. Vet aquí la situació precisa que explica la reacció dels clans dels cal·labresos i dels avellaneros, i les seves mentides. Unes mentides molt arriscades. Tal faran, tal trobaran... la realitat que de fa tant de temps ignoren i volen amagar els acabarà passant definitivament per sobre com un autèntic tsunami. Només cal veure l'onada d'entusiasme i l'expectació que ha despertat l'article del Dr. Carretero.
Visca la terra, mori el mal govern!
PS: com que l’article s’ha fet inevitablement llarg, un altre dia parlaré d’altres dimensions de pocavergonyisme de la reacció cal·labresa i avellanera, però també de la dimensió de "dignitat" a què el Dr. Carretero feia referència, i que és clau, o també de les fantasies amb que alguns, tant a Esquerra com a Convergència, analitzen les coses….
Primer perquè, a banda de les mentides, a les que més endavant em referiré, és una reacció que té molt de teatre, de comèdia. No hi ha ningú de l’entorn d’Esquerra i de la seva direcció (tots dos clans) que no sàpigui que de fa temps hi ha una correns de fons que reclama l’expulsió de la gent de Reagrupament. En Vendrell, ja ho va reclamar fa poc en un consell nacional. Diuen aquests Torquemades que un “partit seriós” (sic) no pot consentir que una gent com Reagrupament mantinguin obert un web com el seu, que l'haurien de tancar (per posar l’exemple que més fan servir). Per tant, no és cap novetat aquesta reacció, que ja havien anticipat i que fa temps que estan buscant. Diguem-ne que en veure l’article del Dr. Carretero van pensar que era el moment de posar tota la carn a la graella per posar fil a l’agulla a un tema que ja havien parlat moltes vegades.
Però hi ha moltes més coses. I molt greus. Cal tenir molta barra, ser un cínic total o bé ser un idiota total per dir el que han dit. Les argumentacions que han fet anar només tenen dues lectures: o bé estan tan encegats amb el seu poder que es pensen que tots som idiotes, o bé que realment, com fa molt temps que alguns pensem, el problema és que són uns idiotes superlatius.
Veiem què han dit.
D’entrada posen en boca –o en lletra, que encara és pitjor, perquè es pot llegir sempre que calgui- del Dr. Carretero el que ell no ha dit. Ja ho vam posar de manifest en l’article anterior d’aquest bloc. I altres companys, extremadament lúcids i incisius com en Josep Sort o en Joliu, s’hi ha referit amb molta precisió.
En tot cas, i per resumir, el Dr. Carretero, a la vista de la situació del país, estableix el que per a ell és l’única sortida possible a l’actual situació de bloqueig, a aquest final de trajecte. I afirma, en una de les seves vàries conclusions: “per això penso que a les properes eleccions s'hi ha de presentar una candidatura d'ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència...". Seria interessant de saber què és el que la direcció d’Esquerra no veu clar d’aquesta proposta… No creuen que calgui una candidatura d’ampli espectre? No creuen que calgui posar la proclamació de la independència com a eix programàtic central? Realment sí que seria interessant de saber. Perquè hi ha molts motius perquè la direcció d’Esquerra hagués acollit amb satisfacció aquesta proposta. Molts. Potser és que pensen que Esquerra no pot assumir aquest paper, o és millor per a ells, per al seu xiringuito que no ho faci. Potser es pensen, com diu aquesta desgràcia de l’Huguet, que la independència no es proclama, que es fa amb l’obra de govern (la seva????). En qualsevol cas, un autèntic despropòsit.
Però em permetré el luxe d'anar més enllà del que fins i tot diu el Dr. Carretero. I de fer-ho arran de les reaccions d’un cert bonisme, tan habitual entre nosaltres, a l’hora d’analitzar la proposta.
Aquest bonisme ha vingut a dir que el Dr. Carretero té raó, i que el que diu és cert… però que és clar, implica dividir, i això no és bo, això és “caure en l’error de sempre”.
Fixeu-vos que aquesta resposta “bonista” condensa el quid de la qüestió. Per una banda dóna per fet que la proposta d’en Joan Carretero el que planteja és una escisió. Alguns ho donen per fet perquè tenen tan clar que Esquerra no pot assumir aquest eix programàtic central (primer error). Alguns altres ho fan o ho diuen perquè han donat per certa la interpretació que n’han fet els cal·labresos i els avellaneros, que en Carretero el que proposava era crear un nou partit (segon error).
Però el tercer error és el més greu. I és un error que excepte en algun company blocaire no hi ha hagut cap dels molt fins i molt savis comentaristes, articulistes o intel·lectuals d’aquest país que l’hagi tingut en compte. Som-hi, que requereix el seu espai…
Fixeu-vos en una cosa: per què neix Reagrupament? Per què Reagrupament ha vingut fent un discurs crític amb l’estratègia de la direcció? Excepte que sigueu un sicari de qualsevol dels dos clans, estareu amb mi que Reagrupament es postula perquè té una crítica profunda, molt important, a l’estratègia que està seguint la direcció del partit. I formula una alternativa. No és una crítica personalista, de lluites pel poder (com la que protagonitzen els clans dels cal·labresos i de l’avellana)… és una crítica a l’estratègia i a la manera com s’estan fent les coses (malament, amb submissió als sociates, amb nepotisme, sense les mans netes, etc.).
I és una visió que és compartida per una part molt i molt important del partit, fins al punt que al darrer congrés la candidatura d’en Joan Carretero és la segona, a relativa poca distància d’en Joan Puigcercós, malgrat el control bananero que aquest exerceix sobre l’aparell del partit i malgrat l’enorme poder de les xarxes clientelars, que finalment acaben decantant el resultat. Però la candidatura d’en Joan Carretero és la segona que més suports recull al partit. Per tant, internament, no és una posició ni una crítica estratègica minoritària. En cap cas. És la segona opció amb més suports al congrés d'Esquerra.
Però hi ha una cosa encara molt més important: la crítica a l’estratègia de la direcció d’Esquerra no prové de Reagrupament!!!! La crítica més important a l’estratègia de la direcció d’Esquerra prové del mateix electorat d’Esquerra, que li gira l’esquena elecció rere elecció, fins arribar a una pèrdua de vots tan bèstia que en qualsevol altre partit hauria implicat la dimissió de tota la direcció.
Veiem alguns números. Les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 2003 Esquerra va treure 544.324 vots. Culminava així un procés d’expansió i d’arrelament que va atorgar a Esquerra una força decisiva en el mapa polític del Principat. L’any següent, a les eleccions espanyoles, i enmig un linxament mediàtic sense precedents al sr. Carod Rovira, Esquerra assoleix el seu sostre electoral en aquest període, arribant a l’espectacular xifra de 639.902 vots.
Va ser una situació realment excepcional. Però en qualsevol cas és un sostre electoral que malgrat tot caldria tenir en compte (per a la meva anàlisi no ho faré), perquè són persones, són ciutadans, que han votat Esquerra, malgrat el primer tripartit, malgrat el linxament mediàtic, i malgrat tots els malgrats que després la direcció d’Esquerra ha fet servir com a excuses de malpagador.
Però el que és important de veure és que des d’aquell moment del 2003-2004 els resultats d’Esquerra inicien una davallada espectacular elecció rere elecció. Les següents eleccions al Parlament de Catalunya, l’any 2006, Esquerra treu 416.355 vots, el que implica una pèrdua de pràcticament 130.000 vots, més d’un 23% dels que havia obtingut el 2003. En aquest moment, només la sort del sistema de repartiment d'escons (que els atorga un mínim descens de diputats) permet camuflar la realitat: que pràcticament 1 de cada 4 votants d’Esquerra hem deixat de votar-los. Treient pit, i estupidesa, significats membres de la direcció d’Esquerra parlen de “refluxe convergent” per explicar la pèrdua de vots. Ignorant deliberadament que Convergència, aquelles eleccions, també ha continuat perdent vots en relació a les eleccions del 2003, és a dir, que comença a aflorar amb gravetat el fenomen de l’abstenció i/o vot en blanc entre l’electorat sobiranista.
Les següents eleccions són les municipals: Esquerra treu un total de 334.923 vots. En relació al 2003 ha perdut més de 200.000 vots, és a dir, més del 38% dels vots. Els problemes ja eren manifestos per a tothom, perquè p.ex. a la ciutat de Barcelona, Esquerra havia perdut pràcticament el 50% dels seus vots. El rotllo que les eleccions no són comparables ho acaba amagant tot, però la realitat ja és inqüestionable, excepte per a la secta i excepte per a l’amabilitat amb què tots els mitjans del règim tracten la debacle d’Esquerra, fins al punt d’aconseguir-la amagar.
L’any 2008 hi torna a haver eleccions espanyoles. En el context “si tu no hi vas, ells tornen”, dels amics de la direcció d’Esquerra, el sr. Ridao es fot una hòstia espectacular, atòmica, i es queda amb 291.532 vots. En relació a les catalanes del 2003 Esquerra ja ha perdut més de 250.000 vots, el que implica més d’un 45% dels antics votants (un 55% si miréssim, que no cal, els resultats de les anteriors generals).
Resumint. Al finalitzar aquest cicle electoral que va del 2003 al 2008 Esquerra, la direcció d’Esquerra i la seva estratègia ha dilapidat, ha expulsat, ha fet fora, ha perdut la confiança del 45% dels seus antics votants (no compto les generals del 2004).
Aquest fet, perdre aquests centenars de milers dels suports que s’havien aconseguit, hauria hagut d’implicar automàticament la dimissió de la direcció en ple, un congrés extraordinari, un replantejament de l’estratègia. Qualsevol cosa. Excepte dir que endavant, i que l’estratègia és bona ni que els resultats siguin dolents.
Les setmanes abans de l’aparició de l’article del Dr. Carretero hem pogut veure, a més, com les enquestes continuen pronosticant una caiguda en picat dels resultats d’Esquerra. La majoria d'aquestes enquestes ofereixen uns resultats que impliquen la pèrdua d’aproximadament uns 6 diputats. Per tant, en el futur proper d’aquest final de cicle electoral de l’etapa tripartit, Esquerra haurà perdut entre el 60% i el 65% dels suports que havia obtingut el 2003.
Estem parlant d’uns resultats que se situen directament en el col·lapse. Estem parlant d’una pèrdua de vots estratosfèrica, descomunal. I d’una pèrdua de vots que es produeix a més a més en un període en el que pràcticament s’ha estat sempre en el poder, i en el que s’ha presumit ostensible de tenir les claus, de ser decisius.
Doncs ni així. O fins i tot així el seu electorat els hem donat massivament l’esquena, els hem perdut totalment, radicalment, la confiança. Insisteixo: estem en un 45% sobre resultats, i en un 60-65 % d’acord a les enquestes amb les que aquest 2009 hem pogut treballar, és a dir, ara mateix.
Aquesta debacle és atribuïble exclusivament a la direcció d’Esquerra i la seva estratègia. Ells solets han provocat ja una escisió en el nostre electorat, en l’electorat d’Esquerra, i una escisió que, com ja hem dit moltes vegades, ha convertit l'opció dels exvotants d’Esquerra en més forta, amb més representació, amb major suport social, que l'opció de l’actual d’Esquerra liderada per aquests dos clans.
M’agradaria molt que tots aquests opinadors i que tota aqueta bona gent que, insisteixo, fent una interpretació errònia de l’article d’en Joan Carretero, parlen dels mals de les escisions, de les divisions… m’agradaria que em diguessin com cal que qualifiquem aquesta escisió entre els votants provocada per la direcció d’Esquerra. M’agradaria que em diguessin què té de bo haver perdut més del 50% dels vots però en canvi fer tota aquesta comèdia de la unitat entre Cal·labresos i Avellaneros de dijous passat, amb aquella farsa entre Carod i Puigcercós.
Més val negar-ho tot, oi? Més val amagar-ho, ocultar-ho, fugir d’estudi. Mentir. Perquè com tothom sap, no hi ha diferències de pensament ni d’estratègia entre Carod i Puigcercós. Són simples personalismes. Els únics que han plantejat una crítica a l’estratègia i a la manera de fer és la gent de Reagrupament, és Joan Carretero.
M’agradaria també que, davant aquest col·lapse al que s’enfronta Esquerra, la seva direcció em digui si la proposta d’en Joan Carretero de bastir una candidatura d’ampli espectre, que superi la situació actual, no pot ser interessant a considerar.
Però és clar, això és picar en ferro fred. El sr. Ridao, aquest mamporrero de luxe dels sociates en tasques de Secretari General d’Esquerra, el que hauria d’haver fet l’endemà del seu desastrós resultat com a cap de llista a les espanyoles és dimitir, plegar. És el mateix que hauria d’haver fet tota la direcció d’Esquerra, perquè el seu menyspreu davant el nostre electorat és motiu més que suficient. Com poden ignorar d’aquesta manera que la gent els hi ha girat l’esquena?
Mamporrero Ridao s’excusa en que el congrés d’Esquerra va aprovar unes coses. I torna a mentir. Però és clar, les seves mentides són cada cop més arriscades. Menteix perquè ni tan sols fan el que van dir al congrés que farien, allò de les línies vermelles. Però menteix encara més perquè per a un partit polític allò que és realment rellevant és la confiança del seu electorat, i aquesta l’han perduda.
Per això parlàvem de peix que es mossega la cua. Cebats pels sociates, els clans de la direcció d’Esquerra cada cop tenen més gent col·locada, cada cop les seves xarxes clientelars són més grans i importants. I el seu objectiu és mantenir-se en el poder. Tant se’ls hi enfot que la gent, els votants, els hi girin l’esquena, mentre mantinguin un mínim que els permeti, de la mà dels seus amics sociates, tocar poder.
I és clar, la independència esdevé, en aquesta estratègia, simplement la coartada. En cap cas pot ser l’eix programàtic central, tal i com reclama el Dr. Carretero en el seu article de dissabte.
Vet aquí, per tant, la realitat. Vet aquí la situació precisa que explica la reacció dels clans dels cal·labresos i dels avellaneros, i les seves mentides. Unes mentides molt arriscades. Tal faran, tal trobaran... la realitat que de fa tant de temps ignoren i volen amagar els acabarà passant definitivament per sobre com un autèntic tsunami. Només cal veure l'onada d'entusiasme i l'expectació que ha despertat l'article del Dr. Carretero.
Visca la terra, mori el mal govern!
PS: com que l’article s’ha fet inevitablement llarg, un altre dia parlaré d’altres dimensions de pocavergonyisme de la reacció cal·labresa i avellanera, però també de la dimensió de "dignitat" a què el Dr. Carretero feia referència, i que és clau, o també de les fantasies amb que alguns, tant a Esquerra com a Convergència, analitzen les coses….
Ridao, Puigcercos, sobretot, i el mateix Caraod i la resta dels "trepamenjadors" de la direcció d'ERC bé han bastit una candidatura per a les europees d'ampli espectre.
ResponElimina(amb BNG, Aralar, EA, la Chunta Aragonesista, PSM,..)
Quan ells fan una candidatura d'ampli espectre estan a l'ortodoxia del partit i el qui diu el mateix per a les properes eleccions catalanes , en canvi, es proscrit.
Hi ha un refrany espanyol que s'adiu molt en com són els calabresos aquests: "Piensa el ladron que todos son de su condicion".
I la gent honesta es diferent. I tant.
Cordialment,
Andreu
Buf, he arribat fins al final. Exhaustiu. Molt bo.
ResponEliminaCada dia l'evidència és més clara als ulls de més observadors. Per qui ho vulgui entendre, l'article d'en Carretero és una eina per anar fent caure màsqueres.
Tard o d'hora, com deia en Junqueras, si la direcció no ho fa bé, els militants ja la canviaran per una altra, tard o d'hora en Carretero i la Ruth hauran vist cremar totes les teies que encara queden i en podran collir les cendres.
Si no salten escaldats, acabaran cremats. Ja falta menys.
Brillant, company, brillant.
ResponEliminaTot es tant evident, que semblen mentida aquestes reaccions.
I el pitjor de tot, el mes trist, es que encara aniran mes enlla.
Quina pena veure con ensorren ERC, quina pena veura com una majoria de la militancia encara ho permet.
En fi!
Ja falta menys per fer el tomb a tot plegat.
Salut!
Una anàl·lisi exacte i fina.
ResponEliminaA l' article d' avui d' en Cabré al Singular hi ha un inici de redactat que lliga força amb la magnífica descripció de la situació que fas al post, benvolgut Elies.
ResponEliminaTe' l copypastejo perquè és d' antologia...i de només fa un parell de dies, posteriors, per tant, a l' article de dissabte, aquí va:
""Fa dos dies en Joan Tardà m’explicava a través dels micròfons de la COM una idea interessant: “els d’ERC som, en primer lloc, d’esquerres; després som republicans; i de forma accidental, som independentistes”."
Com a militant d' ERC em sento infinitament millor reflexat amb el pensament diàfan i clar de Joan Carretero, que no pas amb aquest saltimbanqui desclassat del Tardà. Com jo, suposo que som molts.
Salut i independència,
Cesc.
Company Elies,
ResponEliminacom deia ahir el Barbeta a RAC1, a la direcció calabresa els hi és igual d'efectiu el seu negoci amb 21 diputats que amb 15, que és el que a hores d'ara pronostiquen les enquestes com a pitjor resultats.
Els calabresos ja han renunciat a ocupar l'espai del PSC, ja veuen que és impossible, i ara es dediquen simplement a gestionar el que tenen, càrrecs oficials, el que mai havien tingut. Saben que mentre el tripi sumi, ells tenen el seu lloc assegurat.
Així de clar
Jo m'he saltat els resultats electorals, hehe.
ResponEliminaBravo per 'ensenyar' tan clarament que els de l'escissió són ells.
Alguna vegada, i ja en fa un temps, pronosticaba entre amics i coneguts que la estratègia d'ERC era la del "xiringuito" que permet anar fent bullir l'olla a uns quants "privilegiats" sense haver-se de mullar. Ara ja la cosa és tant evident que tothom ho veu, el que passa és que, aquesta estratègia té el risc d'haver de tancar en "xiringuito" per manca de clientela...i la veritat, tal i com estan les coses per la Nació catalana, tampoc no es perdria gran cosa. Fins i tot, podria ser beneficiós.
ResponEliminaDisculpeu-me per ser un plasta, però ERC cansa.
Coincidim molt Elies amb el que he escrit ahir al BGS
ResponEliminahttp://blocgran.cat/?p=632
tant amb el contingut com amb la allargada ;-)
Com vaig dir al final del meu article, penso que la direcció d'Esquerra acabarà igual com va acabar la direcció de l'Hortalà, anat cap al partit que compartia el govern.
ERC-PIERA. No hase falta decir nada mas!
ResponEliminahttp://esquerra.cat/locals/index.php?id_article=31060
Sou una colla de porucs obcecats, tancats de mires, seguidors de la pastanaga d'una "carreta". Què voleu que us digui, tan odi i tanta difamació no us portarà enlloc. Com pot ser que aquí llegeixi que ERC cansa i que potser valdria més que desaparegués. Aquí saps a qui s'ataca, a qui s'ofèn i a qui es menysprea. Però no saps què es defensa, si les postures de CIu, federació regionalista, les postures carreteres, fundamentalisme que només portaria desgràcies, o el vostre ego inflat d'epopeia greco-romana i de neo-reconquesta dels territoris usurpats pel dimoni. Dimoni que per cert resulta que prové dels mateixos territoris: el Tripartit!
ResponEliminaA mi tampoc m'ha convençut mai el tripartit, però lo vostre és un monòleg d'odi i por, que us fa veure la realitat de color de gos com fuig.
Com deia aquell: "En Ramon veu passar en Perico dalt del seu burro a tota pastilla, i li pregunta: -Perico, on vas tan de pressa?, i li respon: -Estic buscant el meu burro! Adeuuuu Ramooon!"
Salut i independència!
Albert... què t'has pres, amor meu?
ResponEliminaTu t'has llegit bé el que diu aquest post que comentes sense fer-hi cap referència? Tu t'has llegit bé les dades amb les que fonamento l'argumentari? Més enllà d'algun exabrupte, que això és marca de l'estil de la casa, què és el que no veus clar de l'argumentació?
Què és el que no comparteixes? On patina el discurs?
Gràcies per l'esforç, se't valora.
Elies
Les dades que dones en el teu discurs són certes. Ara bé, que vol dir moro, els anàlisis sobre les dades els trobo força escombrats cap a casa.
ResponEliminaLa meva crítica no es refereix a aquest post en concret, sinó a la manera de fer de Carretero i tot l'entorn que l'envolta.
No podeu acusar al militant d'ERC de Cal·labrès, de llepon o d'enxufat, perquè això és caure en la difamació. No pots saber què pensa, què fa i com actua cada militant d'ERC que d'alguna manera defensa, o ja li està bé, la direcció actual.
És una actitud molt agressiva la vostra, atacant personalment a les persones, moltes vegades de manera demagògica.
Jo també crec que el militant ha de marcar el seu marge de maniobra i la seva posició crítica envers el què cregui que no es fa bé, però alhora s'ha de respectar la democràcia interna i les majories conformades.
Ara estem on estem. Amb el tripartit i amb el país a l'estacada, però els processos de canvi necessiten el seu temps. Crec que us equivoqueu en l'interpretació dels "moments". La situació en què es troben les forces catalanistes (CIu, PSC, ERC, IC) és inajornable. Amb el què tenim sobre la taula, evidentment que s'han de començar a replantejar discursos, lideratges i plantejaments, però aquest impuls es pot donar amb exemple democràtic o bé amb politiqueig demagògic.
Tant parlar d'independència, m'agradaria veure més clar quins són els vostres models de país per una Catalunya independent.
Salut i independència!