Patriotisme i dignitat (més que mai!)

Uf! Quina setmana més intensa… i el que ens espera!

Des de dissabte passat, arran la publicació del magnífic article del Dr. Carretero Patriotisme i Dignitat, els fets s’estan esdevenint a una velocitat espectacular.

Anem a parts. I arribem només fins a les últimes notícies dels digitals.

Comencem pels fets d’avui dilluns, dia 27 d’abril, Diada de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya. Avui la direcció d’Esquerra ha adoptat la letal decisió (per a Esquerra) de suspendre de militància en Joan Carretero i d’obrir-li expedient disciplinari.

La reacció del Dr. Carretero ha estat fulminant –donar-se de baixa- i coherent amb la seva permanent reivindicació de la dignitat com a valor polític, com a virtut. I Joan Carretero, de dignitat i de virtuts polítiques pot impartir un Màster a tota aquesta tropa del clan dels cal·labresos i dels de l’avellana.

La decisió de la direcció d’Esquerra és la pitjor de totes les que podien prendre. Aquest matí ho comentàvem amb alguns companys, i en cap cas ens pensàvem que la seva ceguesa política pogués anar tan lluny. Els arguments que han fet servir són realment lamentables, tristíssims. Ara resulta que algú que analitza acuradament la situació política del país i que proposa el que forma part de l’ADN d’ERC… va contra Esquerra.

Aquesta demencial interpretació reduccionista de l’article d’en Joan Carretero només pot venir d’una gent que fa molts i molts anys que estan absolutament allunyats de la realitat i capturats pel discurs del c/Nicaragua. Fins al punt de no saber-hi reconèixer, en l'article d'en Joan Carretero, un discurs polític de primer nivell i que entronca perfectament amb els objectius d’ERC i fins i tot amb el discurs que aquesta mateixa direcció de l’actual Esquerra feia abans del seu accés al poder tripartit.

Tot plegat, un despropòsit. Un despropòsit més en la llarga cadena de marrades que ha dut aquesta direcció involucionista a ensorrar l’espai electoral independentista. Avui, algunes persones de bona fe i moltes d’absoluta mala fe, després de la decisió d’en Joan Carretero, parlaven del mal que això podia fer a l’independentisme. Resulta altament sorprenent si considerem –que ja és molt- a l’actual Esquerra i la seva direcció un partit independentista, perquè ells, tots solets, ja han perdut més del 50% dels suports que havien rebut el 2003. Aquest és el mal de debò que s’ha fet a l’independentisme. Un mal absolut, un mal catastròfic. Un mal que sí que requeria d’un posicionament radical per intentar canviar aquest signe. Un mal que, des de la lucidesa, ha abordat sempre Reagrupament i que dissabte passat va abordar Joan Carretero en el seu article.

Aquest mal no ha fet només mal entre l’electorat (que sempre ha de ser el referent primer i últim de l’acció política). És un mal que s’ha propagat entre la militància i en general entre l’independentisme, el nacionalisme i les expectatives del país.

Si la reacció d’Esquerra i la seva direcció a la proposta d’en Joan Carretero és la de suspendre’l de militància i obrir-li un expedient, en Joan Carretero ha fet molt bé d’anunciar la seva baixa del partit. És una decisió coherent en algú que té un alt sentit de la política, del patriotisme i de la dignitat, en algú que està en política exclusivament per voluntat de servei, i no per a servir-se’n.

Això és el que dissabte ja ens dèia en Salvador Cardús a l’Avui, en el seu brillant article, i en el que establia un discurs de la política engabiada. La classe política catalana està tan donada d’ella mateixa, representa tant el triomf de les burocràcies dels partits, està tan tancada en el seu protectorat… que la seva llunyania de la gent, de les persones, de les idees, dels neguits que amaren la nostra societat, el nostre poble, les nostres aspiracions és abismal. La gàbia ha acabat per trencar els ponts amb la realitat. I quan algú com en Joan Carretero invoca la política des de fora de la gàbia, la política amb majúscules, torna a posar sobre la taula els nostres objectius i els nostres principis…. llavors la resposta és fer-lo fora, silenciar-lo.

Tota aquesta manera de fer ja va portar, aquest dissabte passat, a un patriota exemplar com en Jaume Renyer a fer pública la seva decisió de donar-se de baixa d’Esquerra i de donar suport a Joan Carretero. És molt significatiu el gest d’en Renyer. Jo crec i així ho he dit sempre que en Renyer es va equivocar quan va acceptar anar de candidat a president per Esquerra Independentista en el darrer congrés. Però malgrat això, sempre li he reconegut el seu patriotisme exemplar. I aquest dissabte ens n’ha donat una mostra més.

Hi ha un cert tipus de militant d’Esquerra, normalment d’última generació, adequadament tunejats a les JERC, que militen en el patriotisme de partit, i no de país. I que frivolitzen de manera lamentable, tristíssima, sobre totes aquestes coses. Una decisió com la que ha pres en Jaume, o com la que avui ha pres en Joan Carretero són decisions doloreses, molt i molt complicades, perquè en el que és Esquerra hi han abocat una munió dels seus millors anys amb un objectiu patriòtic de país. Aquests personatges de la direcció d’Esquerra i aquesta genteta que avui cel·lebra les baixes d’en Renyer o d’en Carretero com una victòria per a Esquerra són uns autèntics miserables.

Però és el que els han inculcat. I no han sapigut anar més enllà. Avui, el mamporrero Ridao sortia dient que això era molt bo perquè permetria restablir l’ordre a Esquerra, tal i com correspon a un partit seriós. Mireu, deixeu que m’eixugui les restes de vomitar a la vostra camisa. Sou una puta desgràcia per a aquest país. Heu acabat amb Esquerra, i no us n’adoneu. Però igualment, en la vostra ceguesa sectària, esteu disposats a acabar amb el país. A ningú que tingui dos dits de seny se li acudiria fer un discurs d’aquesta mena si és el responsable d’haver perdut més del 50% dels vots que després de molts anys de lluita havia aconseguit l’independentisme.

Només uns sectaris atrapats en les xarxes clientelars de repartiment de poder de la mà dels sociates podien arribar fins aquí. Bé, ja hi heu arribat.

La direcció d’Esquerra s’ha carregat el partit, el seu electorat i va camí de carregar-se el país.

Només gent amb el compromís, la independència i la lucidesa política d’en Joan Carretero ens ofereixen, en aquests moments, llum. Gent com en Carretero o gent com en Cardús, com en Víctor Alexandre, com en Jaume Renyer… i com tants i tants militants independentistes farts de l’actual situació i que reclamem a crits un motiu per a l’esperança, un ferro roent al que agafar-se i continuar lluitant pel nostre país, per la nostra llibertat.

Però hi ha més gent que s’equivoca, com n’Artur Mas. S’equivoca, per les declaracions que llegeixo, molt. Sembla no haver entès res, i mira que ja li toca entendre alguna cosa. Diu en Mas que té obertes les portes de la Casa Gran. No ho dubto. El problema està on sempre: obertes… per a què?

No, amics de la Casa Gran, no van per aquí les coses. Fins i tot valorant com valoro el gir sobiranista que implica el projecte de la Casa Gran, des de l’independentisme l’únic projecte polític viable, vàlid, defensable, és la independència. El país està madur. El país està, més que madur, podrit, a les portes del col·lapse. I la sortida només pot ser una: la independència. Ja no serveix res més. Per a res.

Per això Joan Carretero parlava al seu article de Patriotisme i el vinculava a una opció personal i política que aposti de manera desacomplexada i com a referent central, per la independència, per la proclamació unilateral de la independència. És que ja no serveix cap altra cosa! Ni col·laborar amb cap altra cosa!!!!

Però hi ha més. Parlava en Joan Carretero de dignitat, i l’associava a la capacitat de regenaració democràtica que tant necessita aquest país. Aquest és un discurs urgent i cabdal. Un discurs que Joan Carretero té molt ben trabat i que és l’únic que defensa amb autoritat moral i política, i per tant amb credibilitat. Cal una regeneració política i democràtica radical del nostre país, del nostre sistema polític, del nostre mapa de partits, de la manera com es fa la política. Cal acabar amb aquest establishment, amb aquesta gàbia, que només està preocupada d’assegurar-se la seva supervivència i d’alimentar els seus tinglados. A tot això també cal que diguem prou de manera urgent i radical.

Patriotisme i dignitat. Dues paraules que m’emocionen i que sento i visc com a referents vitals i polítics. Independència i regeneració democràtica.

Dr. Carretero, un cop més, gràcies pel vostre testimoni, i endavant. Aquí continuem a les ordres. I amb mi crec que milers i milers de patriotes. La reacció de la gent a tot el que està passant aquests dies és espectacular. I ens convida a ser agoserats, a tenir fe en el nostre futur, manllevat per aquests anys de desgràcies tripartites. Feu el que feu, podeu comptar amb mi i amb la il·lusió i el compromís de molts patriotes.

Visca la terra, mori el mal govern!