El camarada Aragonès

Fa uns dies denunciava a Elies115 que la direcció d’Esquerra, el clan dels Calabresos, havia començat una campanya per intoxicar la militància, una campanya basada en culpabilitzar els crítics de tots els problemes d’Esquerra. Això ja ho estan escampant per tot arreu on poden. I vaig posar d’exemple l’article de l’inefable Marín.

En aquell mateix post, la benvolguda Agnès, lectora i comentarista habitual, feia un comentari que vaig trobar sensacional. Ens deia, referint-se a l’article d’en Marín: “Amb les primeres deu línies del Marin ja n'he tingut prou. L'article és tan semblant a qualsevol d'aquells informes, llargs com una homilia i eixuts com un carquinyoli, sobre la gestió i la redistribució de l'organigrama del partit que llegien amb veu monòtona, durant hores, els fidelíssims delegats del partit comunista en les interminables sessions del comitè central del soviet suprem.” Magistral, Agnès!

Aprofitant la seva comparació, haig de dir que aquest dissabte, al Consell Nacional d’Esquerra, el camarada Aragonès ens ha obsequiat amb una nova mostra d’aquesta sovietització d’Esquerra. El camarada Aragonès, secretari de Moviments Socials (sic) del politburó, va tenir la caradura de dir, sense ruboritzar-se, que els crítics li estan fent la feina molt difícil, que quan van a veure als moviments socials (sic) el primer que els hi diuen és que és clar, amb els problemes interns que hi ha Esquerra, amb la divisió, com volen que parlin d’altres temes.

Cal tenir molt barra, molta. Suposo que al camarada Aragonès no l’estan posant al dia dels resultats de les diferents trobades que altres membres del politburó estan mantenint amb diferents opinadors, persones de la societat civil (sic), empresaris… Jo en tinc coneixement d’algunes. I pel que m’han dit els interlocutors, sempre els han fotut canya per les coses que està fent Esquerra (per les que fa i les que no fa, s’entén). Però és clar, reconèixer això fora negar la màxima soviètica, que el règim mai s’equivoca, i que l’estratègia és bona ni que els resultats siguin dolents (fins i tot quan ningú l’entén, més enllà dels “camarades”).

Després, quan es troben amb unes paraules com les del Quim Monzó, dient que “Esquerra lleva años dando - en todos los frentes- lo peor de sí misma y dejando desconcertados a muchísimos de sus antiguos votantes, que, jornada electoral tras jornada electoral, no saben a quién dar el voto que antes les daban a ellos"… el problema és en Monzó. Sort que per ara no han posat en funcionament els gulags físics, perquè de no ser així ja tindríem un altre Alexander Solzhenitsyn.

Però és clar, que no existeixin gulags físics no vol dir que no existeixen. Oh i tant que existeixen! El silenci, la por, l’ostracisme, les amenaces i les purgues que el tripartit ha impulsat des que ha arribat al poder sí que existeixen. Ho sabem i és bo que se sàpiga i que algú, algun dia, pagui per tot això.